"Quan un adult entra a l’aula els alumnes s’aixequen de la cadira"

Ouagadougou (Burkina Faso)És dia d’exàmens al Liceu Francès Saint-Exupéry d'Ouagadougou, capital de Burkina Faso. Molt a prop del mercat central, lloc de comerç, moviment i cridòria, s’alça un mur amb doble filat de concertines i poca senyalització. Des de fora no sembla un institut, però al travessar la porta, tampoc. Hi ha molt poc moviment i molt silenci. De fet, és dia de Bac o baccalauréat, un examen com la selectivitat que permet als alumnes seguir els estudis superiors i que posa punt final a l’etapa de lycée (equivalent al batxillerat).

Fa vint anys que Cristina Picó (1973), nascuda a València, fa de professora de castellà a l’Institut Saint-Exupéry d'Ouagadougou, que aquest any celebra cinquanta anys des de la seva inauguració el 1975. A mitjan juny les classes ja han acabat, però l'any escolar encara no. De fet, ella ha de corregir els exàmens de Bac, però no els dels seus alumnes, sinó els que han fet estudiants de liceus francesos d’altres països, com poden ser el Senegal i la Costa d'Ivori, per tal d’evitar favoritismes entre els alumnes.

Aquest institut forma part d’una xarxa de centres educatius que l’estat francès ha estès arreu del món. En total són uns 540 centres en funcionament en 139 països diferents. Cada centre educatiu segueix el sistema educatiu francès però s’adapta a la regió. “Nosaltres abans fèiem jornada partida, però després dels atacs terroristes a la ciutat el 2018, molt a prop de l’institut, la fem continua, així evitem moltes entrades i sortides”, diu la Cristina. Així doncs, el timbre per entrar sona a les 7.20 h, al migdia els alumnes i els professors tenen una pausa de mitja hora per dinar i les classes acaben, en general, a les 14.10 h. “La veritat és que els professors ja ho demanàvem des de feia temps, perquè durant l’època de calor és molt difícil fer classe i moure’s a les tres de la tarda”, explica.

Castellà o alemany com a segona llengua

La Cristina és valenciana, però ha passat més de mitja vida a Burkina Faso. Una de les opcions que va trobar un cop s’hi va instal·lar va ser treballar com a professora de castellà, tot i que ella havia estudiat comunicació. A cinquième (1r d’ESO) l’alumnat ha de triar un segon idioma a part de l’anglès. “Aquí donem l’opció del castellà i de l’alemany, però la majoria prefereixen el castellà perquè és més parlat, i el futbol també hi té molt a veure”, explica la Cristina. Un idioma que, per exemple, no s’estudia als centres públics del país però sí al país veí, Costa d'Ivori, que encapçala el rànquing d’estudiants de llengua castellana a l’Àfrica.

“L’exigència és molt alta, i la veritat és que tenim molt pocs problemes de comportament”, explica. “No conec massa el sistema educatiu espanyol, però aquí el respecte cap al professorat és molt important i, per exemple, quan un adult entra a l’aula els alumnes s’aixequen de la cadira”, afegeix. La Cristina també és la referent d’inclusió i atén les famílies, els alumnes i els companys de feina que no saben com fer front a la situació personal d'algun alumne, com pot ser un cas d'autisme. A diferència d’altres instituts del país tant públics com privats, aquí els alumnes no porten uniforme, seguint el model francès.

Un institut (també) per a famílies que viatgen

“Encara que canviïn de país, el programa i el sistema escolar són els mateixos, perquè si no hi ha alumnes que han de repetir cursos per adaptar-se a un nou model educatiu”, explica la Cristina. De fet, a l’institut hi ha una seixantena de nacionalitats, la majoria d’altres països africans. Es tracta d’alumnes que provenen de famílies que viatgen cada dos o tres anys, així que els va molt bé poder seguir un mateix sistema escolar, que no alteri l’evolució i l’aprenentatge.

“Fem un seguiment molt personalitzat de cada alumne”, explica la Cristina, que destaca la bona relació que té amb tots ells, tot i que el respecte, afegeix, "també se’l guanya cada professor a classe". No obstant això, dedica hores del que defineix com a AP [acompanyament personal] a fer un seguiment dels alumnes que tenen més dificultats o problemes, ja que al tenir una ràtio de 23 o 24 alumnes per classe és més fàcil arribar a conèixer a tothom.

Una de les coses que destaca la Cristina és que, com a docents, reben moltes formacions i fan trobades a Dakar, la capital del Senegal, per aprendre sobre un tema en concret. Aquests últims anys els professors també s’han hagut de formar en temes de seguretat, després dels atacs terroristes a la ciutat el 2018. Per exemple, a les aules hi ha uns cartells amb una fletxa que indiquen per on s’ha de sortir en cas d’evacuació, i també tenen un document imprès que indica què cal fer en cas d’atac. “Quan hi va haver l’atemptat contra l’estat major [2018] molt a prop del centre van començar a aixecar els murs, i va ser una època molt angoixant i de molta incertesa, però ara ja estem més tranquils”, explica.

A tots els liceus francesos que hi ha arreu del món hi ha el personal conegut com a resident, que forma part de l’estat francès, i els professors locals, com la Cristina. Els primers poden treballar en tots els centres educatius del món, i molts cada tres anys, aproximadament, canvien de centre i de país. “Ara no hi ha massa residents que vulguin venir, perquè és un destí conegut com a no-familiar”, explica. Això significa que la persona ha de viatjar sola, una mesura que també s’aplica a altres organitzacions internacionals presents al país per motius de seguretat.

La Cristina destaca el pes que té en la presa de decisions l’Associació de Pares d’Alumnes (APE, en les sigles en francès), que dirigeix el centre conjuntament amb l’equip de direcció.