Trivium

Trivium

Els lladres de la nostra atenció

Una mica de sentit comú i pedagogia

Els lladres de la nostra atenció - il·lustració Zoom

Els lladres de la nostra atenció - il·lustració / Edgar Gonzàlez

El debat està obert i fa temps que ens preguntem:els mòbils a l’aula:sí o no?els mòbils com a oportunitats d’aprenentatge. Els prohibim com a França fins a una determinada edat o els regulem com vol fer el Departament d’Educació?A la vida privadacadascú decidirà segons els seus valors i la seva consciència, però potser cal una mica de sentit comú a les aules.

 

Comencem pels adults

Si de camí cap a casa recordo que no he apuntat a l’agenda la data, hora i lloc de la reunió de la setmana vinent tots veiem amb naturalitat que agafi elmòbil i amb un senzill whatsapp pregunti a algú que jo pensi que pot tenir aquesta informaciósi me la pot fer arribar. I com que les respostes no són instantànies, mentre esperem em salta una notificació deTwittera la pantalla, i, és clar, entro, llegeixo el tuit, obro el link, torno enrerei segueixo el fil de la conversa; potser sóc d’aquells que contesta o que potser s’autocensura, tan de moda actualment, però mentre em decideixo si faig pública la meva opinió m’arriba una notificació de Whatsapp. No, encara no és la que esperava per apuntar aquella reunió tan important; la notificació és d’un grup de la família on tots som adults, que ara que s’acosten les festeshem deciditfer l’amic invisible i els participants envien propostes del que volen que se’ls regali; amb fotos, és clar,com si això fos la carta dels reis i els cosins els patges reials. I sí, per fi! Arriba el missatge de la reunió, m’ho apunto:divendres 29 a les 12h. Perfecte, millor que tanqui el mòbil abans que em despisti un altre cop i alguna aplicació es torni a fer propietària de la meva atenció durant els pròxims 10 minuts. Potser que miri endavant, que al final m’atropellaran.

Sí, últimament les aplicacions mòbils lluiten per captar la nostra atenció. Som més inatents, és una evidència. Però si a nosaltres ens costa estar atents i focalitzar-nos en una sola cosa, com volem que els infants i joves d’avui dia siguin capaços de fer-ho?

La nostra pròpia pràctica professional posa a prova la nostra atenció de manera constant. Obrim Twittera la cerca d’informació i contingut, i alhora hem d’evitar la temptació d’entrar en els sponsors i els titulars clickbait. També és veritat que en tota aquesta massa d’informació hi ha contingut de qualitat,com per exemple l’article“Teachers Turn Lessons Into Instagram-Worthy Photos” de l'NPR, la National Public Radio, una font respectable que és una organització de mitjans de radiodifusió americans tant de l’àmbit públic com privat.

En resum, aquest article explica que alguns professors de plàstica de diferents escoles dels EUA han creat un hashtag, #teachersofinstagram, on publiquen les fotografies de les lliçons, les decoracions o les peces artístiques creades a l’aula. Tot això ho publiquen en el seu perfil propi d’Instagram. A través d’aquestes publicacions creen xarxa i comunitat, on comparteixen idees. Els docents manifesten que per a ells “és una manera de seguir constantment el que fa un altre professor a la seva aula”. No és estrany trobar comptes de professors a Instagram amb més de 70.000 seguidors. Els especialistes comenten que de vegades són els únics que imparteixen l’assignatura en el seu centre i se senten una mica sols, i en moltes ocasions la xarxa els permet estar connectats i no sentir-se com una illa. També expliquen que de vegades utilitzen aquests perfils per obtenir una font d’ingressos extres penjant continguts i materials a plataformes d’intercanvi de materials entre professionals. Alguns docents ho veuen com un augment de la càrrega de treball, i d'altres com una oportunitat de replicar el mateix que fan a altres centres. Es posa de manifest també que el coneixement és circular i que al final les creacions d’uns estan inspirades per les dels altres.

 

Conclusió
Abans de posar sentit comú a les aules, primer hauríem de posar seny a la nostra vida privada.Perquè els mòbils són, alhora que una eina essencial per comunicar-nos, quelcom més,com per exemple una font d’ingressos, passant de ser usuaris a formar part de l’economia col·laborativa. Però per altra banda, aquesta eina tan valuosa captaconstantment la nostra atenció i cada aplicació lluita per obtenir-la a costa del nostre temps; i si com a adults ens costa gestionar-la, com legislaremper a les generacions futures?

Potser podem posar-hi una mica de sentit comú i tenir present una frase d’un dels protagonistes de La noche de los 12 años:“El temps és l’única cosa que no es recupera”.