Ultra-èxit educatiu

El debat sobre l'èxit d'un sistema educatiu cada vegada agafa més volada i les discrepàncies sobre què hem d'entendre per èxit també estan en plena actualitat. Els informes PISA es veuen sovint com a indicatius a l'hora d'avaluar un sistema i justament aquí és on s'agafen molts dels suposats experts tertulians de pa sucat amb oli per tirar pedres sobre la nostra pròpia teulada. A l'escola m'he trobat amb pares preocupats en aquest sentit, em pregunten en quin rànquing es troba l'escola, volen un número, voldrien veure la seva escola en un rànquing d'escoles per veure si anem bé o no, si pot ser voldrien veure la seva escola per sobre de l'escola dels fills d'aquells amics del poble del costat o d'aquell centre que els va fer dubtar abans de la inscripció a P3. Companys, no és això. Els indicatius te'ls fas tu mateix

obrint els ulls, preguntant i parlant amb els teus fills, per mi aquests són els que compten. Com s'hauria d'avaluar el sistema per dir si té èxit o no? Amb un grau de felicitat òptim dels habitants potser? I com s'avalua això? La felicitat ve deu tenir a veure amb els valors de cadascú. Hi haurà qui serà plenament feliç tenint el cotxe dels seus somnis, hi haurà qui ho serà tenint bona salut o hi haurà qui voldrà una combinació de tot plegat. I l'èxit personal? Treballar del que t'agrada potser? No treballar i viure del sistema potser? Formar una família? Tenir una casa a la platja? I com a país? Un bon PIB? Unes bones infraestructures? Un estat del benestar que funcioni? Un aire que es pugui respirar? Poc deute extern? Un índex de suïcidis baix? Una cultura no oprimida? Es veu que a Finlàndia la ultradreta va obtenir un 19,1% dels vots en les darreres eleccions. Si això hagués passat aquí crec que l'escola, per variar, n'hauria rebut les patacades.