Excel·lència i prestigi

Sempre que es parla d'excel·lència educativa apareix Finlàndia; diria que aquest país nòrdic, des del punt de vista català, és conegut per tres coses: els Nokia, les saunes i l'excel·lència educativa. Molts savis han intentat comparar el nostre país amb Finlàndia i han conclòs que allà dalt els mestres gaudeixen d'un prestigi social que ja no es dóna a Catalunya i aquesta podria ser una de les causes del seu èxit.

Fa poc llegia, ara no sé on, un apunt on es deia que els millors estudiants catalans, o almenys els que toquen l'excel·lència educativa pel que fa a notes, no volen fer de mestres una vegada acaben el batxillerat per la pressió social que fa que encarin els estudis a altres carreres de més prestigi. Aquest fenomen no és pas nou: quan jo feia COU l'any 93 recordo haver vist professors que aconsellaven a companys meus amb bones notes que escollissin carreres "més importants" que no pas la carrera de magisteri on la nota de tall era molt baixa. S'entenia com un malbaratament de talent que un estudiant d'aquests fes una carrera que podia fer "qualsevol". Jo el que penso és que hi ha coses més greus que un teòric malbaratament de talent i una és fer una carrera que no vols fer per -teòricament- aconseguir una feina que potser no t'agradarà i a sobre tenir la sensació que series més feliç fent-ne una altra. El problema que tenim els mestres és que per culpa d'una minoria (que indubtablement existeix en el col·lectiu) ens guanyem una mala fama que la majoria ens encarreguem d'intentar capgirar, amb major o menor grau d'èxit, per guanyar-nos la confiança de les famílies: pal de paller perquè el fet educatiu sigui reeixit. Podrem recuperar mai el prestigi? crec que la clau és acostar-nos a les famílies i treballar plegats perquè està clar que juguem en el mateix equip, si tothom té clar que s'ha de treballar des de baix, amb persistència i sense abaixar la guàrdia la balança caurà del nostre costat sempre que les institucions i els polítics no es dediquin a aixafar-nos la guitarra.