OLGA VALLEJO

Autolesions a l'adolescència

Sabem que l’adolescència és temps per fer bogeries, per la necessitat que tenen els joves de veure on són els límits. Però algunes d’aquestes bogeries activen senyals d’alerta, com les autolesions

Per què hi ha adolescents que decideixen autolesionar-se? / GETTY Zoom

Llegim que l’última tendència són adolescents pujant vídeos a internet mastegant càpsules de detergent, cremant-se la pell amb gel i sal o fent una sèrie de reptes per a un suposat joc que acaba amb la mort. Les xarxes tenen un efecte contagi important. Trobem líders d’institut que s’autolesionen, ho pengen a Instagram i altres copien la conducta; joves víctimes de cyberbullying que viuen determinades situacions -deixar-los de banda fent el buit retirant likes o pujant comentaris que els humilien-, que els poden provocar malestar i dur a terme conductes negatives; i tribus urbanes que responen al perfil dels emo -introvertits i sensibles que temptegen amb la mort-, fent propaganda d’autolesions i animant els altres a fer-ho. Les autolesions que es produeixen de forma prolongada solen ser per un efecte mimètic quan s’exhibeixen a les xarxes socials o per descarregar una ansietat que no s’ha sabut gestionar. També hi ha qui ho prova per curiositat i segurament quedarà com una conducta aïllada.

Per fer front al poder de les xarxes, la supervisió familiar i una bona comunicació bidireccional són factors determinants que afavoreixen la desaparició d’aquesta mena de conductes: “Aconsegueixen que en lloc de semblar glamuroses, desitjables i positives per a la identitat dels fills, que senten que pertanyen a un grup, s’atenuïn”, afirma Marta Fernández Martí, psiquiatra infantil i juvenil a l’Hospital de Dia de la Fundació Althaia de Manresa.

AUTOLESIONS

Les autolesions són conductes que es poden donar tant en nois com en noies sense patologies psiquiàtriques greus, que solen començar a partir dels 12 anys aproximadament. Són agressions al cos que no impliquen una intencionalitat suïcida però sí que busquen fer-se mal. Poden ser rascades, cremades, cops o talls en una part del cos, sobretot l’avantbraç, les cuixes i la panxa. Fa uns anys les autolesions s’associaven a patologies greus com trastorns mentals, però últimament, amb un increment important des de fa cinc anys, és un fenomen que ha crescut en relació amb un malestar psicòlogic de joves que no saben com gestionar-lo i converteixen les autolesions en una via d’escapament. Entre la població general, prop d’un 15% dels adolescents s’han autolesionat alguna vegada. Per considerar que l’autolesió té importància clínica s’ha hagut de fer almenys cinc vegades l’últim any, a més d’haver provocat un malestar significatiu i la distorsió en les seves relacions o del rendiment acadèmic.

És un fenomen que ha crescut en relació amb un malestar psicòlogic de joves que no saben com gestionar-lo i converteixen les autolesions en una via d’escapament

Encara que les autolesions solen ser superficials, són una demanda d’ajuda i una porta d’accés per tractar altres problemes. L’autolesió no és el problema, és la conseqüència d’un malestar, l’evidència física prèvia o simultània d’un possible trastorn alimentari, adaptatiu, de conducta o depressiu. Quan s’autolesionen es tendeix a repetir la conducta, al principi poc i cada cop més, perquè els aporta algun tipus de reforç. Hi ha el risc que, si no es tracta, el malestar vagi a més i l’associïn amb idees de suïcidi. Quan els joves comencen a autolesionar-se, depenent de la resposta de l’entorn -família, companys i professors-, aquestes conductes s’incrementen o deixen de fer-ho. Recomanen que si els pares sospiten que el fill s’autolesiona, consultin el pediatre o terapeuta de referència per saber quins passos han de seguir.

QUALITAT I QUANTITAT

Anna Sintes, psicòloga clínica adjunta al servei d’hospitalització psiquiàtrica de l’Hospital Maternoinfantil de Sant Joan de Déu, assegura que és important la quantitat d’hores que els pares i mares passen amb els adolescents. “S’està veient que a més de qualitat es tracta de quantitat”, diu. “Quan hi ha poc temps es resolen coses pràctiques com la logística, els horaris o els diners. Per saber què passa als fills han d’estar força estones junts, que els joves vegin que els pares estan disponibles, que es mostren tolerants, accessibles i atents, sense ser rígids però sent alhora exigents amb el compliment de les normes. Els adolescents necessiten sentir-se controlats”, conclou la psicòloga.

15%

Prop d’un 15% dels adolescents s’han autolesionat alguna vegada

Anaís Lara Lloveras, psicòloga infantil i juvenil a l’Hospital de Dia de la Fundació Althaia, puntualitza que si hi ha prou confiança i bona comunicació entre pares i fills pot ser adequat parlar directament de qualsevol tema -malestar, drogues o sexualitat-. Es considera que una bona comunicació és la base per a la prevenció de qualsevol tipus de trastorn. “És una feina que s’ha de fer des que són petits: parlar a casa, no retreure, no jutjar, ni sobreprotegir-los, perquè sense adonar-nos-en els estem fent més vulnerables a situacions de frustració i no aprenen de forma prou adaptativa”, comenta Lara. Considera, a més, que molts pacients arriben a patir elevats graus de malestar fruit d’un aprenentatge ineficient de la gestió emocional en situacions que no haurien de ser un problema.

SORTIR-SE’N ÉS POSSIBLE

La Queralt (19) i la seva família parlen obertament del que li ha passat: fa tres anys va estar dos mesos hospitalitzada a Sant Joan de Déu per un trastorn de la conducta alimentària. Ara fa vida normal, va a la universitat, estudia per obtenir el carnet de conduir i surt amb els amics, com qualsevol altra noia de la seva edat, encara que segueix amb tractament psicològic i psiquiàtric. “Estic bé. Disfruto quan menjo, cosa que per a algú que ha patit anorèxia no és tan comú”, comenta satisfeta. El seu pare, l’Antoni, admet que al principi es preguntaven què havien fet malament. “És inevitable pensar que pots tenir la culpa del que està passant -diu el pare-. Sempre tens pors. Veus que millora i estàs més tranquil, però et queda un cert dubte de si recaurà”. Recorda les visites a l’hospital cada tarda: “Sembla una presó, és depressiu, habitacions totalment asèptiques on no tenen res a l’abast, ni els cordons de les sabates, per evitar que es puguin fer mal”, diu.

Quan la Queralt va sortir de l’hospital estava molt dèbil mentalment i va començar a autolesionar-se amb talls a les cuixes i els braços. “Els professionals que la tractaven ja ens havien avisat que un percentatge bastant alt de noies que pateixen anorèxia -surten amb l’autoestima molt baixa- solen autolesionar-se”, explica l’Antoni. Ella reconeix les autolesions com una forma d’autocontrolar-se visualitzant el seu malestar interior. “Volia mostrar-me a mi mateixa que no era prou bona en res”, afirma la Queralt. Tot i que abans d’estar ingressada s’havia autolesionat, creu que llavors ho feia des de la inconsciència. En canvi, quan va sortir de l’hospital es va convertir en el seu mètode de control -demostrant-se que no era prou bona- i de fugida de la realitat -concentrant-se en el tall o la cremada, deixava de ser conscient de la resta-. Ara troba que no tenia sentit, però quan s’autolesionava creia que evitava un possible atac d’ansietat i se sentia en pau.

A la Queralt l’ha ajudat molt saber que sobretot els pares, i també els amics, li fan costat. “En part em vaig proposar deixar d’autolesionar-me pels pares i per la meva parella. Sé que si jo estic bé ells també, i la veritat és que quan portes temps sense fer-ho t’hi acostumes i soluciones els problemes d’una altra manera”, admet. Recorda quan començava a autolesionar-se, que no ho deia a ningú per la por del que dirien. “Alguna vegada a classe n’havíem parlat i els companys deien que això era de covards. S’ha de perdre la por de l’estigma. Dir-ho als pares o a algú que et pugui ajudar és un primer pas important per trobar solucions”, recomana.