Viatjar a la llibertat

Aquest article se'n va de vacances. I com que això va de criatures, deixeu-me que per un dia la criatura sigui jo i us expliqui el meu primer viatge d'estiu, als disset anys. En fa cinquanta! El meu amic Piti i jo volíem anar a París. Ens hi va portar el seu pare amb cotxe, perquè anava a visitar un germà seu que hi vivia. A París, el Piti i jo ens vam instal·lar a les tendes de campanya per a estudiants que hi havia al Bois de Boulogne. Fantàstic. Teníem converses nocturnes vivíssimes amb uns veïns de tenda irlandesos, sobre l'IRA i sobre la dictadura a Espanya. De bon matí anàvem amb metro cap a la ciutat. Recordo que només al metro, durant els deu dies que vam ser a París, em vaig llegir Otel·lo i Hamlet. La primera em va entusiasmar. Hamlet no el vaig entendre gaire però el final em va semblar fantàstic. A París, carrers, ponts i parcs, sempre sota la impressió vivíssima que ens havia produït, a tots dos, la lectura de Rayuela, de Julio Cortázar. Ens crèiem personatges de la novel·la, i jo vivia les angoixes de l'amor, perquè el meu primer amor era allí, estudiant francès, i s'estava en una residència d'on no podia sortir a les nits o on era impossible l'accés a les habitacions. Hi anàvem a dinar, perquè era força econòmic. Vam anar al Louvre i, com a joves que volíem fugir de la cultura burgesa i de l'art ostentós de tots els temps, en vam sortir entusiasmats amb les petites figuretes de l'art ciclàdic, minoic i micènic, que connecten directament amb les avantguardes, amb Picasso i amb Brancusi. La Torre Eiffel no ens deia gaire res, Montmartre ja ens semblava una turistada sense interès, i el Sacré Coeur una església tan espantosa com la nostra del Tibidabo.

Després, intent de pujar cap a Brussel·les amb autoestop. Plovia a bots i barrals i no ens aturava ningú. La meitat del camí el vam haver de fer en tren. A Brussel·les, a part de la Gran-Place, cinc dies de pluja i de converses en un alberg, tastant la llibertat europea, pobrets espanyols que havíem de suportar el general. I després encara Amsterdam, on els joves ja tenien representació en un ajuntament que havia instal·lat tendes i dutxes gratuïtes per als joves viatgers. 

On pot anar, ara, la gent jove, per viure l'epifania de la llibertat? ¿Ja no cal, perquè la tenim aquí? Ho dubto. El món s'ha tornat més poruc, més car, més regulat. Les úniques tendes i dutxes gratuïtes són les dels camps de refugiats.