Joan Triadú

Pensem que les societats madures han de donar notícia de les persones i institucions que han tingut un paper rellevant en la configuració de la seva manera de pensar, de ser i de fer. Si volem avançar ens cal conèixer la tradició i dialogar-hi.

Pot sorprendre que els dos signants d’aquest article, que es van anar construint com a mestres sota el paraigua de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, convidin a celebrar els cents anys del naixement del mestre Joan Triadú, que a més va ser escriptor i crític literari de renom.

Lluny queden els temps d’enfrontaments entre la posicions de Rosa Sensat, que defensava el model públic –únic si recordem la Declaració de l’Escola d’Estiu de l’any 1976 que va modificar les conclusions de l’estiu anterior–, i del Consell Català d’Ensenyament, que s’inclinava per l’escola privada. Aquells debats encara tenen vigència avui dia tot i que hi ha hagut canvis substancials en les seves definicions.

Però no volem parlar d’aquestes diferències tan remarcades, sinó convidar a la lectura de dos llibres. Un és Joan Triadú, l’impuls obstinat, biografia escrita per Agustí Pons, que gosem afirmar que és el biògraf viu més important del nostre temps. L’altre és Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent. En aquells temps es podia fer de mestre quan encara tenies borrissol sota el nas. Triadú repassa aquells anys tan tràgics, tan foscos de la guerra. Si haguéssim de triar un fragment perquè formés part d’una antologia de textos que ens servissin per reflexionar sobre aquest ofici, triaríem l’anotació que fa el 3 de novembre de 1938. Diu així: “Quan sóc a l’escola treballant, a dins de classe sóc feliç. Sembla que una professió així ha d’omplir tota una vida a qui la sàpiga estimar. La vida a la classe es basa en el nervi del mestre, en el cor del mestre, en l’ànima del mestre, coses impalpables que han d’arribar als alumnes. La classe és el resultat d’una col·laboració constant. El mestre ha d’escalfar els refredaments; ha d’animar els desanimats; ha d’ajudar els reressagats, i ha de donar vida a la classe i fer-la agradable, engrescadora. Però per poder fer tot això, al mestre li cal una condició: estimar l’escola i estimar els infants”.

Un punt de partida ben eloqüent.