El dol reprimit
Fa uns anys vaig veure una nena d’uns cinc anys que prenia, per prescripció mèdica, ansiolítics i antidepressius. “És que estava molt trista -em va explicar la mare- perquè fa uns mesos va morir el seu pare en un accident”. Em va semblar increïble. Algú (no recordo si el pediatre o el psiquiatre) considerava que, amb cinc anys, estar trist perquè ha mort el teu pare és anormal, inacceptable, una malaltia que requereix una medicació.
La nostra societat té tendència a ocultar la mort i negar el dol. Plorar els morts sembla de mal gust. Quan a les notícies parlen d’un enterrament, els amics i familiars dels difunts solen ser jutjats segons la seva conducta: els que no ploren són lloats per “mostrar una gran fermesa”, els que ploren -en canvi-“s’han enfonsat”, “s’han deixat arrossegar” o “no han pogut contenir les emocions”. Donem per fet que tothom està intentant “contenir les llàgrimes” i que els que ploren o mostren algun signe de dolor han fracassat en aquesta important missió.
La història em va venir a la ment mentre llegia l’Odissea. Telèmac, de visita a Esparta per recollir notícies del seu pare, Odisseu, troba Helena totalment reconciliada amb el seu marit, Menelau. Molt enamorats els dos, ella convertida en perfecta amfitriona i mestressa de casa, ofereix té amb galetetes i una amable conversa als convidats. Llàstima que per aquesta banalitat domèstica hagin mort desenes de milers de persones i Troia hagi estat destruïda. Però el te que serveix Helena és molt especial, el porta d’Egipte, on “cada persona és un metge que destaca pel seu saber entre tots els homes”: “Va tirar al vi que estaven bevent una droga contra el plor i la còlera que feia oblidar tots els mals. Qui la prengui, després de barrejar-la a la cràtera, aconseguirà que en tot el dia no li caigui una sola llàgrima a les galtes, encara que amb els seus propis ulls vegi morir el seu pare i la seva mare o degollar amb el bronze el seu germà o el seu propi fill”.
Fa prop de tres mil anys d’això, però segueix havent-hi la mateixa absurda creença que no vessar una llàgrima per la mort dels éssers estimats, sobreviure com si no hagués passat res és un objectiu raonable, que la vida sense sentiments pot ser una bona vida i que una droga que converteix la tristesa en estupor pot ser una “excel·lent i ben preparada” medecina.
