01/12/2018

Parlant de mugrons

2 min

Llegim Shakespeare. La dida de Romeu i Julieta explica que s’untava els mugrons amb donzell per deslletar la nena. I ja hi som: els alumnes aprofiten la meva explicació sobre aquesta pràctica popular per embrancar-se a parlar de mugrons. Per què reben un tracte tan diferent els mugrons dels homes i els de les dones? Sovint, quan la classe es desvia per una branca prou interessant, crec que no és bo podar-la, encara que s’allunyi del tema que ens ocupa. De fet, la literatura és una excusa per pensar i parlar de la vida i del món. Les noies volen deixar clar que troben injusta la diferent consideració que reben els mugrons de mascles i femelles. Es pregunten per què caram no es poden penjar fotografies de mugrons de dona a Facebook o a Instagram i d’homes sí.

Trobo que és divertit. Una classe debatent sobre els mugrons em sembla una cosa fantàstica. Els nostres alumnes, que viuen molt més de la xarxa que de la televisió, han vist la campanya genderless_nipples, que s’enriu, a Instagram, de la censura dels mugrons. I saben molt bé el perquè de tot plegat: “Censurant els mugrons de les dones -diu una noia de tretze anys- ens sexualitzen els pits”. “Tenim dret a tenir uns pits tant o tan poc sexualitzats com els dels nois”. Gran tema, el de la sexualització.

Però els nois intervenen ben poc. Callen. S’ho miren de lluny. Els veig aclaparats. Realment els han tocat uns temps difícils. Elles s’alliberen dels tabús, les convencions i els fantasmes, i ells se senten desemparats i incòmodes. Què passa? Quina culpa en tenen, ells, de tot plegat? Els sembla que les noies acusen els nois, la societat patriarcal, els mascles. Als seus tretze o catorze anys els cau al damunt una culpa de cinc mil anys de lleis que han sotmès les dones, de religions que les han menystingudes, d’organitzacions socials que les han marginades, de sistemes polítics en què no se les ha deixades participar i de feines i responsabilitats que els hi han prohibit.

Un noi s’aixeca la samarreta, mostra un mugró i convida les noies a fer el mateix. “Per a mi, cap problema”, diu. I, en el fons, l’entenc. Ens hem dedicat a donar suport a les noies en el seu procés cap a la igualtat, però no ens hem dedicat als nois, com si ells no tinguessin res a reivindicar i a canviar. És com si ens semblés que la situació de la dona és injusta i, en canvi, la de l’home ja està bé!

stats