Article ‘en plan’ alarma
Trobo que la sèrie Drama resulta entretinguda per als adolescents i, sobretot, que l’Elisabet Casanovas és una actriu extraordinària. Que alguns diàlegs siguin en castellà no em sembla res de l’altre món. Sobretot tenint en compte que és una sèrie de TVE i que, molt probablement, van ser els directius de la cadena els que van imposar aquest criteri lingüístic.
El que no té cap sentit és justificar els diàlegs en castellà amb l’excusa del realisme. Si fos un argument de pes, i encara més si fos un criteri universal, encara hi guanyaríem: bona part de les pel·lícules que situen l’acció a Catalunya serien en català! Però no va d’això. Va de política. A més, si els diàlegs de les sèries haguessin de ser lingüísticament realistes, serien insuportables. Els diàlegs de la realitat estan plens de material insignificant, redundant i superficial. Els diàlegs de la ficció signifiquen més del que diuen, tenen subtext, són més econòmics i molt més significatius. El realisme, en la ficció, no és la imitació de la realitat, sinó una manera condensada de suggerir-la.
El problema no són els diàlegs de Drama. Són els de la realitat. L’idioma dels diàlegs als patis de les escoles i instituts. L’idioma de les converses a les botigues i als bars. Als judicis, a les comissaries de policia o a les consultes mèdiques. Si només mirem els diàlegs i deixem de banda algun canal de tele, algunes ràdios i el teatre -que segueix sent l’àmbit més normalitzat-, el català està a prop de convertir-se, si més no a l’àrea metropolitana, en una llengua reduïda a la intimitat familiar. Drama és una manera de normalitzar aquest drama.
Estem en emergència lingüística. I no només perquè els diàlegs en català es facin més escassos, sinó per la pobra competència lingüística amb què s’expressen tants i tants adolescents. Falla l’escola, que dona més importància a l’escriptura que a l’oralitat. Falla l’Estatut, que fa del català una llengua voluntària per accedir al mercat laboral. Falla la política, perquè mentre la dreta utilitza la defensa del castellà per guanyar vots, l’esquerra i el nacionalisme no reaccionen per por de perdre’n. Fallen massa coses. Ens queda el voluntarisme dels que, quan senten dir al seu fill en plan, li suggereixen que pensi altres formes d’expressió més precises. Perquè un vocabulari i una sintaxi pobres són l’expressió, senzillament, d’un pensament pobre. Així ens va.
