Que no ens prenguin la tristesa
La vida està plena de situacions quotidianes que posen clarament de manifest l’analfabetisme emocional de la nostra societat i que justifiquen plenament l’educació emocional. No em referiré ara a les campanyes electorals, al diàleg polític o a les xarxes socials, que en són un clar exponent. Em centraré en una altra situació que evidencia les dificultats que tenim a vegades per empatitzar amb els altres i oferir-nos consol quan més ho necessitem: el dol per la mort de les persones estimades.
La majoria de nosaltres no sabem acompanyar la tristor que ocasionen les pèrdues. I com que no sabem acollir-la ni consolar-la, sovint quan una persona està trista decidim unilateralment no parlar de la seva tristor, no fos cas que la poséssim més trista i de passada ens entristíssim nosaltres. El recurs més habitual davant la tristesa és parlar d’altres coses per distreure l’altre de la seva tristor. Com si no parlant-ne la tristor deixés d’existir. Ho fem amb bona intenció, és cert, i ho fem sense adonar-nos que així no només no desapareix, sinó que obliguem la persona a fer l’esforç d’empassar-se-la i a parlar de qüestions que li importen un rave en aquell moment.
Expressar la tristesa no ens aboca irremissiblement a una depressió, sinó que ens pot evitar caure-hi. Moltes vegades la depressió és conseqüència, precisament, de la incapacitat per connectar amb la tristesa. Si una persona porta setmanes, mesos o anys parlant de la seva tristor és obvi que li convé distracció i segurament algun ajut terapèutic. Però quan una ferida és recent i tendra, expressar-la i compartir-la és saludable i esdevé, a més a més, un factor d’humanització. Té fins i tot un punt de bellesa, ja que es tracta d’una tristor que és fruit de l’amor a una persona estimada i a la vida mateixa.
La tristesa per la mort d’un ésser estimat és un dret que ningú té cap dret a prendre’ns o a estalviar-nos amb distraccions, argumentacions o pastilles. Aprendre a acompanyar-la no és tan difícil. N’hi ha prou amb deixar-la ser i escoltar-la. Amb legitimar-la i acollir-la en un mateix, per legitimar-la i acollir-la en els altres. Atendre i entendre el que passa en el propi cor és la clau per atendre i entendre el que passa en el cor dels altres, i aquest és un dels propòsits principals de l’educació emocional.
