HORMONES, GUIX, ETC.

Deixa-li el mòbil i que calli

Ja fa molts anys, al Marroc, vaig veure un nen que jugava amb una pota de pollastre. N’estirava els tendons i aconseguia que la poteta es bellugués. Tenia al voltant un redol de companys entusiasmats amb aquella mena de retorn a la vida de la poteta amputada. Era una manera de jugar, però també d’aprendre com funciona el món.

Ara anem a un restaurant. Hi ha una parella amb un nen de tres anys que es queixa que té gana, pica amb la forquilla, vessa un got d’aigua, rondina fins que sa mare li posa el mòbil al davant i se sent la meravellosa melodia de Pink Panther.

Tafanegem dins d’un totterreny aturat en un embús. Dos nens rossos d’uns cinc i sis anys veuen una pel·lícula en una pantalla que penja del sostre. La mare, al volant, escolta música.

Tauletes i mòbils en mans de criatures als aeroports, als vaixells, a la platja, als cotxes. I viuen la infantesa en companyia d’aquest món entretingut però de mentida, que no reclama gaire esforç i que, bàsicament, distreu. Distreu de complicar-se gaire la vida. De parlar. De compartir experiències del món real. I així es van fent grans. Els hauríeu de veure a l’institut. L’entrepà se’l mengen mentre baixen l’escala. Quan arriben a baix ja se l’han cruspit, de manera que quan surten al pati ja tenen les mans lliures i poden treure el mòbil. Seuen en grups, buscant el solet, en redols, encaixant els cossos els uns sobre els altres, el cap d’una noia sobre el ventre d’un noi contra les cames del qual reposa una altra noia, i així fins a formar construccions més o menys complexes que poden agrupar entre set i quinze individus, cada un amb el mòbil a la mà, comentant i compartint vídeos, cançons i jocs.

I mentre continua el debat sobre l’ús del mòbil a les aules i es fan tota mena de plans pilot, i hi ha països que els prohibeixen als centres d’ensenyament i d’altres que en volen fer una eina de treball, a Califòrnia hi ha pares i mares que porten els seus fills a escoles on els mòbils no estan permesos, i on els professors amb prou feines fan ús, a classe, dels ordinadors. Són pares i mares amb un bon coneixement de les noves tecnologies. Perquè es dediquen a dissenyar o a vendre mòbils, a estudiar tendències a internet o a programar aplicacions i jocs. Potser faríem bé d’imitar-los. Fins als dotze o tretze anys, més potes de pollastre i menys pantalles.