Ho faig com puc
Criatures  /  Família 25/01/2023

Els tàpers de la mare

Mai vaig tenir els tàpers de la mare o de la sogra, mai va venir el meu germà a ajudar-me a muntar els mobles de casa, ningú ens va ajudar amb les mudances i els meus fills no han tingut família a prop

3 min
Un segle de soledat

Vaig arribar a Barcelona el 8 d'octubre del 2002 després d'uns mesos provant sort a l'illa de Gran Canària. Veníem de Buenos Aires amb el Rodrigo, el meu xicot des de feia cinc mesos. Ens vam casar i vam emigrar amb el que portàvem a sobre. En arribar a Canàries ens vam assabentar que no estàvem sols, un nadó estava en camí. Tenia només 22 anys. No teníem papers, ni feina, ni casa, ni amics ni família i pràcticament no disposàvem de diners. La Victòria va néixer el 19 de gener del 2003 a Barcelona, a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Des de llavors, vam saber que érem tres contra el món i les adversitats, i això ens va fer sentir-nos forts i resilients. Per això, quan sovint ens preguntaven "com us ho feu sense família?", nosaltres no sabíem gaire bé què respondre. Fèiem el que podíem. Aniversari de parella? Ens preníem el dia lliure a la feina mentre ella era a l'escola bressol. Temps per estar sols? A la nit quan la Victòria dormia. Ho fèiem com podíem. No concebíem una altra forma de viure perquè era la nostra realitat i l'havíem d'assumir i avançar. No plorar i anar resolent fronts oberts. Ens havíem de construir la nostra vida, la nostra família, la nostra pròpia història.

Mai vaig tenir els tàpers de la mare o la sogra, mai va venir el meu germà a ajudar-me a muntar els mobles de casa, ningú ens va ajudar amb les mudances i els meus fills no han tingut família a prop. Tot i això, malgrat la soledat i potser provocat per ella, vam decidir tenir el nombre de fills amb què somiàvem: 3. Vam trigar 13 anys a tenir-los a tots perquè sense ajuda familiar ni capacitat econòmica per pagar ajuda externa era impossible tenir-los més seguits. Tenen 20, 14 i 6 anys.

Potser al principi era més fàcil perquè érem més joves, teníem més energia i valoràvem molt la nostra independència, però amb els anys la falta de la família comença a pesar molt més, no només per a les coses pràctiques, sinó també per l'absència d'allò de què la família et proveeix. Aquella abraçada, aquella mirada, aquell sostre al qual poder tornar a aixoplugar-se passi el que passi. La família és un suport i les mares immigrants no tenim aquest suport per enlloc.

Els últims 21 anys ho hem fet tot sols, sense família i vivint de lloguer, i aquests últims deu anys sent tots dos autònoms. A més, jo pateixo de diverses malalties cròniques (Sjogren, fibromiàlgia, POTS) que em limiten molt. Els meus fills viuen sense saber el que és tenir família extensa: anar a un casament, dinar els diumenges a casa de l'àvia o el naixement d'un cosí.

El temps no torna

Tinc una cosina germana que viu a Madrid i ve un cop l'any a Barcelona. Llavors fem aquestes coses que per a tothom són normals i per a nosaltres un luxe. Els nostres fills juguen i es diverteixen junts a la platja, fem barbacoa a casa, sortim a un restaurant, riem, ens posem al dia i quan s'acaba la setmana ja no ens tornem a veure fins a l'any següent.

La meva mare, l'estimada àvia dels meus fills, va venir el 2003, quan va néixer la Victòria. Jo la vaig veure quan vaig tornar a l'Argentina el 2007, ella va tornar a visitar-nos quan va néixer la Sofi, l'estiu del 2014 i el 2016, quan va néixer l'Oliver, així com el 2018 i el 2020. I des de la pandèmia no l'he tornat a veure. Parlem molt, però mai recuperaré el temps que no ens hem vist ni ens hem viscut. Des del 2007 no veiem els nostres germans ni els nostres amics. I el temps passa, marxa i no torna.

M'encantaria continuar dient allò de "val més sol que mal acompanyat" i tot això que la família es fiquen on no els demanen, però la veritat és que això és molt dolorós i aquesta sensació de soledat no fa més que créixer amb els anys veient com els meus fills es fan adults sense haver tingut tiets, avis ni cosins amb els quals créixer.

Però a vegades la vida et compensa regalant-te una amiga germana, com ho és per a mi la Desirée Bela-Lobedde. Ella i les seves filles són la família que triem, i portem 15 anys d'amistat família que, per a nosaltres, és un bàlsam sanador. Una cosa no substitueix l'altra, però és la compensació de la vida.

Com ho faig? Ho faig com puc.

Mentora d'emprenedores
stats