Així fa de mare
Criatures  /  Infància 19/12/2022

Desirée Bela-Lobedde: "Pentinar els cabells és molt important entre mares i filles negres"

Escriptora, formadora, activista, creadora de continguts online i mare de l’Àfrica Uri i l’Enoâ, de 15 i 13 anys. Col·labora en premsa i ràdio, publica 'Minorías' (Plan B) i 'Color carn' (Penguin Kids), il·lustrat per Lydia Mba, un conte per explicar el racisme als nens

3 min
criatures 24 desembre 2022 . Desirée Bela-Lobedee, escriptora afro feminista

BarcelonaL’afrofeminisme es preocupa de les qüestions que afecten la vida de les dones i feminitats negres. Quan sorgeixen els moviments de reivindicació dels drets de les dones, també les dones negres comencen a teoritzar com es veuen invisibilitzades pel feminisme hegemònic i, al mateix temps, són invisibilitzades dins els moviments antiracistes.

Quan eren petites, què et preguntaven les teves filles sobre racisme?

— La canalla no parla en termes de racisme. Quan nens i nenes són petits no saben què és el racisme, si bé és cert que reprodueixen comentaris que senten per part de les persones adultes de referència. Les meves filles, de ben petites, han tingut consciència de la seva identitat afrodescendent. Em va cridar l’atenció que la filla gran, quan tenia uns tres anys, una vegada, mentre demanava les postres a un cambrer, va comentar-li: jo vull un pastís de xocolata perquè soc negra. És molt habitual fer aquesta relació de persones negres amb la xocolata.

Els nens i nenes petits senten curiositat per les diferències racials.

— Recordo una vegada al parc, quan la gran tenia uns quatre anys i es va trobar amb una nena xinesa. Totes dues es van mirar i la meva filla li va preguntar: què et passa als ulls? I la nena xinesa, que era una mica més gran, li va respondre: què et passa a la pell? Allò em va fer pensar en aquesta mentida que ens inventem les persones adultes quan diem "no veig colors".

Tots, adults i nens, veiem les diferències de pell.

— La canalla identifica els trets racials i, per tant, aquesta identificació hauria de servir per poder iniciar una conversa sobre la diversitat i el valor de la diferència, per anar elevant la conversa a mesura que vagin creixent i poder, amb el temps, parlar de racisme, d’antiracisme i de justícia social. Quan les meves filles han fet preguntes o comentaris, sempre els responc. Ho faig en funció de la seva edat. Quan eren més petites parlàvem de respecte a la diversitat i la posava en valor. Ara que són adolescents, parlem sobre racisme i privilegis.

En una declaració de principis que tens al blog –www.desireebela.com–, dius que estàs convençuda que l’amor, la bondat i la compassió són revolucionaris.

— Ser mare és la màxima expressió d’aquesta declaració de principis. I, tanmateix, no crec en la maternitat des del punt de vista de la mare abnegada que se sacrifica pels fills. Comunicar-me des de l’amor, la bondat i la compassió envers les meves filles m’ajuda a connectar amb elles, sobretot ara que són adolescents i sento que l’adolescència és una etapa tan demonitzada. I, respecte a mi mateixa, ser compassiva amb mi mateixa em fa tenir present que la maternitat és un procés d’aprenentatge que mai s’acaba i que m’equivocaré moltes vegades, però que dels errors també se n’aprèn. Amb elles intento que l’amor, i l’humor, siguin el motor de la forma en què ens comuniquem.

En el llibre Minorías entrevistes dones en situacions de discriminació. Hi ha cap història que t’hagi commogut especialment?

— Penso molt en la Gisela i com el fet de ser una dona amb malalties cròniques limita la seva relació amb els fills i la filla. Quan has de passar molt temps al llit i tens un nen petit que et necessita sovint i tu li has de fer entendre que "la mare està cansada". És molt dur no tenir l’energia mental ni física per poder estar més present. Malgrat les moltes molèsties, sent que la maternitat és una de les millors coses que li han passat.

Quines maneres de fer ancestrals t’han servit a l’hora de ser mare?

Aquesta afirmació em genera contradicció perquè no parlo sovint sobre el meu vincle amb les meves arrels africanes. Però una qüestió que sí que he treballat molt amb les meves filles, i que la meva mare feia amb mi de petita, és el temps de cura dels cabells. Fa dies, mentre pentinava la meva filla petita, em deia que a casa de les seves amigues, que són blanques, no veia això. No veia aquestes estones de pentinar, que poden ser hores, en la relació de les seves amigues amb les seves mares. Perquè, en efecte, la qüestió de pentinar els cabells és una cosa que entre mares i filles negres és molt important.

stats