Com exposava en l’anterior article, tinc més clar que mai que gestionar una família es una jornada laboral completa. Durant la història de la vida, els humans han pogut dedicar un temps ineludible a la satisfacció de les seves necessitats vitals. Criar els fills es una d’elles. No era un luxe. Es tractava d’una activitat compresa dins de l’estructura de la seva normalitat.
Si observem com gestionen les tribus de natius americans la seva quotidianitat, per exemple, veiem que sempre hi ha algú encarregat d’acompanyar infants i adolescents, ensenyar-los les habilitats necessàries i el desenvolupament de les activitats que constitueixen el dia a dia del clan. No existeix l’aïllament social, ningú queda desemparat. Es distribueixen les tasques de manera que les necessitats quedin cobertes. Hi ha persones encarregades de collir el menjar, cuinar-lo i generar espais de trobada i de descans.
Es natural en els humans repartir-se les responsabilitats i que es desenvolupin inexorablement aquelles que asseguren la supervivència i el benestar. Tot i això, sembla que en la nostra societat actual s’hagin oblidat les funcions nodridores i de cura, els pilars de la vida. S’ha relegat a un segon terme el conjunt de feina relacionada amb les necessitats mes bàsiques i s’ha posat com a prioritat la generació de diners. Tot allò que no produeix un resultat econòmic directe o no pot cotitzar en borsa sembla invisible.
Les persones que es dediquen a cuidar la família i tota la infraestructura que la sosté són anònimes No compten per a res. No reben premis. No tenen cap tipus de reconeixement. No protagonitzen cap llista de les persones més importants o necessàries. Tot i així, la seva tasca es fonamental i indispensable. Si no es dugués a terme la seva feina, la societat s’ensorraria.
Estem deixant en mans d’avis i persones fora del mercat laboral la criança dels fills. Estem contínuament prenent mesures d’emergència perquè la gestió horària se’ns envà de les mans. No ens resta temps per a dedicar-nos a allò essencial i imprescindible. Les famílies deleguen a qui poden o eludeixen les seves responsabilitats perquè estan absorbides per una voràgine que sembla fora del seu control. Atenem massa les coses urgents i massa poc les coses importants. Estem absorbits per una espiral frenètica que ens aliena i ens impossibilita distingir allò que realment volem d’allò que ens sembla que estem obligats a fer.
És només d’ençà uns anys enrere quan se’ns ha creat la necessitat de dedicar la nostra jornada laboral completa a tasques alienes a la llar, desconnectades de la cura i el benestar. Hem passat a invertir la major part de la nostra energia i temps a sostenir un sistema basat en la productivitat i el creixement material infinit. Les hores que abans algun membre del clan dedicava a vetllar per l’equilibri i la salut de la família, han estat substituïdes per fer treballs que enriqueixen a algú altre fora del clan. Però aquest sistema no és inherent a la nostra biologia. No estem dissenyats per deixar desemparat el nostre nucli familiar i dedicar la nostra energia a afers econòmics. Escrit en la nostra genètica està el voler el millor per a nosaltres i per als nostres.
Tanmateix, per fer-ho hem de començar per reconèixer quines són les nostres pròpies necessitats vitals i donar-hi resposta. Atendre el nostre cos i vetllar per al seu ple benestar. Es aleshores quan identifiquem com a primordial donar el millor de nosaltres a la nostra descendència i al nostre grup i sentim la cura de la llar com a quelcom transcendental. Estem en aquesta vida per contribuir a l’evolució de la nostra espècie, de manera que quant més invertim en la generació que ve darrere nostre, més èxit tindrem. I per això es necessita temps, energia i consciència.
Ja es hora de reivindicar allò essencial: tenir el dret de proporcionar-nos a nosaltres i als nostres la cura essencial, la resposta a les necessitats vitals. Ja es hora de posar en primer lloc allò important i prioritzar la salut davant de qualsevol altre afer. Ja es hora de pensar més en el benestar que en el creixement desmesurat. Ja es hora d’actuar per sentit comú i no per imposició. Ja es hora de posar al centre la vida. I d’exercir la nostra llibertat d’elegir què volem fer a cada moment.
