Una família nombrosa

Marina Sancho

El sexe i la plenitud de la persona

Ahir llegia una entrevista a una prostituta que em va fer pensar molt. Explicava que mentre nosaltres, les dones, coneixem veïns, marits, fills, pares , caps i cirurgians ella coneixia homes sexuals. I això va crear una connexió neuronal en el meu cervell que em va conduir a les classes sobre gènere de filologia. Així que els homes (i les dones també) estan dividits en dos: per una banda, la seva faceta social i, per l'altre, la seva faceta sexual, reprimida i amagada, alliberada només en segons quines situacions. Això em va permetre comprendre tota la violència, agressions i corrupció al voltant de la sexualitat, doncs tot el que està reprimit explota d'una manera incontrolada. Si no hi hagués aquest fort tabú al voltant del sexe, no existiria, tampoc, cap patologia connectada amb aquest aspecte. Si ens acceptéssim com animals salvatges, ens despendríem de tots els problemes relacionats amb la sexualitat. De la mateixa manera que si les drogues fossin legals, ja no existirien narcotraficants, si el sexe fos legal, no hi haurien trastorns sexuals. Però el sexe no és legal, és criminalitzat, és entès com una vergonya, com quelcom que no se'n pot parlar i s'ha de fer en secret.

Per què acceptem, per exemple, que els telenotícies, i la televisió en general, estiguin plegats de violència i no de continguts sexuals? Si estem amb un nen de 8 anys, li tapem la cara si hi ha dues persones fent l'amor, però el deixem presenciar que una persona estigui assassinant a una altra. Què té de dolent el sexe que el fapitjor que la violència més brutal? Per què he de silenciar la meva faceta sexual i fer veure que sóc una persona totalment desvinculada de la sexualitat quan sóc en societat? A les classes de filologia ens explicaven que la salut mental només és el resultat d'integrar totes les facetes de la nostra personalitat. Com a Mr, Jekyll and Mr Hyde, lluitar per reprimir el nostre impuls només ens porta a la bogeria, perquè un mateix no pot lluitar contra el seu propi desig, només ho pot fer a través de l'escissió: dividir la seva personalitat en dos, la visible i la oculta, i aquesta facultat ja és en sí mateixa una malaltia.

Així que jo mateixa estic assistint a un món de mentides, d'hipocresies i de falsedats on he de renunciar al meu instint animal per fer veure que sóc un ser social. Amb les persones del meu entorn està bé que parli de cuina, de nens, de moda, de decoració deixant sempre de banda els temes de caire sexual, dels quals he de fer veure que no m'interessen en absolut doncs són una marranada. D'on surt aquesta doble moral? Per una banda, la societat s'està tornat més asexual que mai i, per l'altra més brutalment sexual que mai: els increments de pàgines de porno, de prostitució, de delictes sexuals, ... Si no veiéssim el sexe com quelcom brut,irreverent i amoral, les persones s'atrevirien a mostrar la seva faceta sexual amb més naturalitat i el sexe no es convertiria en quelcom que explota de forma descontrolada.

Per això em nego a mostrar-me mai més com una persona desvinculada de l'activitat sexual, em nego a condemnar el sexe sa i tinc la intenció d'abraçar la meva vena sexual com una part més de la meva personalitat. Una professora ens va explicar que els humans fem veure que estem desvinculats del sexe perquè aquest ens converteix en animals atrapats en el cicle de la vida i la mort: naixem, ens reproduïm, i morim. Si esborrem el sexe de la nostra dimensió social podem enganyar-nos i creure que som un món apart del regne natural condemnat per definició a la mort. Construïm tot un univers mental en el que som personatges intel·lectuals per sobre de la vida i la mort. Per aquesta raó, acceptar la nostra pulsió sexual, seria acceptar que som criatures programades a la reproducció. I nosaltres no ho volem això, des de que naixem ens eduquen per fer molt més que per tenir fills: hem d'estudiar, competir, comprar, viatjar, consumir oci, construir, edificar i batallar però en cap cas és té en compte la ruta a la qual ens pot conduir el nostre instint. Els instints són esborrats si o si i substituïts per la intel·lectualitat. Així és com ens convertim en persones insegures de sí mateixes, que no creuen en els seus propis mitjans i que busquen sempre l'ajuda externa. És quan renovem la nostra relació amb nosaltres mateixos i permetem que la veu del nostre cos parli alt i clar que recuperem la nostra saviesa interior, la seguretat en nosaltres mateixos, la consciència del poder que tenim i mai hem perdut. I acceptar la nostra completa personalitat, passa per deixar de silenciar la nostra sexualitat. Som persones sexuals i no ho deixarem de ser mai. Fer veure que no estem interessats en tenir orgasmes és restar la nostra capacitat de portar les regnes de la nostra vida. Perquè la sexualitat és la nostra energia, la que ens porta a estar vius i a existir en aquest món. Per això avui dic alt i clar que el sexe és el meu punt fort, el motor de la meva vida, deixar-lo tancat en clau en un dormitori fosc seria renunciar al meu poder, i això no ho penso fer mai. Segons el meu parer, el sexe no em condemna a la mort. Ben al contrari em fa estar viva del tot. És precisament renunciar a aquest el que em faria viure com un zombi, com algú que viu mig adormit tenint actiu només el seu intel·lecte i bloquejada la seva sexualitat. Tallar la sexualitat només emconverteixen desposseïdade tots els efectes que te l'activitat sexual en el meuorganisme, en lamevapersona. El que em salva de la mort no és la desvinculació del sexe, sinó deixar d'entendre'm com una reduïda part de l'univers i contemplar-me com l'univers sencer que es transforma una vagada i una altra per experimentar las possibilitats de la seva energia. No és negar-me el que em manté més viva que mai, sinó respectar la globalitat del meu ser, el que em fa viure en plenitud.