Sempre m'he preguntat el sentit de dir coses als nostres fills que no són veritat: que un tronc de fusta caga regals en colpejar-lo, que uns homes reparteixen presents, que un ratolí deixa sorpreses sota el coixí a canvi d'una dent, ... Quan era petita i vaig saber que tot era mentida, em vaig decebre molt, em vaig molestar i desil·lusionar. No entenia pas perquè els meus pares havien construït tota una bombolla de màgia al meu voltant per després punxar-la de cop i fer-me quedar tan desinflada com la mateixa bombolla. Un dia vaig haver d'assumir que la màgia no existeix, que tot és una invenció dels adults dirigida als infants, que la crua realitat és com és i ja no hi ha volta de full. I això em va fer molt de mal. No vull que els meus fills pateixin el mateix.
He estat 26 anys de la meva vida creient que tot plegat és una farsa, que és de mal gust enganyar els nens i nenes perquè posteriorment hagin de digerir la idea que la màgia no existeix i que és d'il·lusos mantenir un pensament basat en la màgia i no en la raó. M'he sentit còmplice d'un brutal assassinat cada vegada que he hagut de fer participar els meus fills en alguna tradició en la que hi havia vinculada alguna "mentida". He sentit que matava el seu sa judici, la seva integritat mental, la seva il·lusió.
Estic convençuda que la vida és prou bonica com per haver d'inventar fets màgics per fer feliços els nens. Crec que és de mal gust fomentar el consumisme mitjançant cartes interminables als Reis Mags, en les que només és demana l'últim model de joguina que ha sortit al mercat. Sé del cert que no és gens educatiu alimentar la creença en sers mitològics que atenen els seus capricis de forma automàtic, o encara pitjor, mitjançant el xantatge. "Si et portes bé et portaran moltes coses els Reis, sinó et portaran carbó". Em sembla de bojos fomentar la psicosis i la paranoia dient als nens i nenes que alguna forma d'autoritat per sobre d'ells els vigila constantment i s'amaga per tots els llocs on els infants vagin i que, a sobre, controla tot el que fan.
Aquesta és la cara negativa de les tradicions en què es juga amb el concepte de realitat que transmetem als nens i nenes i penso fermanent que és imprescindible gestionar-ho més sensatament i canviar l'enfocament que hi donem. Tanmateix, un article de psicologia que parlava d'un altre aspecte però que incloïa una extensa descripció de la formació dels sistema cognitiu en els primers anys de vida, em va fer encendre una llumeta i, sobretot, em va fer entendre el perquè de moltes coses. Tan és així que em va fer arribar a la conclusió que és molt útil i molt bonic educar els nostres fills a través de la màgia. No és cert que la màgia no existeixi. La nostra pròpia vida pot ser considerat l'acte màgic més meravellós. La patacada que em vaig fer en "saber la veritat" va ser degut a que vaig voler creure que fins aleshores m'havien enganyat. Però no és així, els fets van ser reals. Jo vaig rebre regals palpables. Van ser els meus pares els que van fer la màgia per mi. Però això no vol dir que fos una mentida, sinó un acte d'amor per model·lar la meva ment en ple desenvolupament en la mesura de la màgia. Per fer-hi cabre la possibilitat que fets inesperats, fascinants i fora de la meva raó poden succeir. El cop no me'l vaig fer perquè hagués celebrat unes tradicions màgiques durant els set primers anys de la meva vida, sinó perquè un dia em van dir que era "de grans" "d'intel·ligents" "de persona astura i madura" creure que tot el que ens han dit és mentida, creure que la màgia és una tonteria, creure tan sols en allò que veiem.
És en la primera infància (entre els 0 i els 6 anys) que el cervell humà assoleix la forma que tindrà tota la vida. Per això, intuïtivament, la saviesa popular ha establert la pràctica d'introduir les diferents variables a les que una persona humana està exposada a través dels diferents fenomens culturals. Així, per exemple, les festes majors serveixen per unir la gent d'un poble, les celebracions per reunir els diferents membres de la família, el folklore per instaurar l'alegria dins el nostre bagatge, i la màgia ( tió, Reis, Ratolí Pérez, ...) per atorgar-nos el poder de creure en més allà del que veiem.
Imagineu per un moment que eduquem els nostres fills en la pura lògica, la matemàtica i la total predictibilitat. Les seves connexions neuronals no estarien fetes per abraçar la il·lusió, el poder personal, la intensitat dels desitjos, el misteri, les possibilitats per explorar,la intuïció, altres menes de saviesa, llenguatges alternatius, la capacitat de conèixer a través de tots els sentits, la realitat mateixa que no és mesurable ni quantificable, l'amor, la bellesa, la meravella,... El resultat serien ments tancades poc obertes al desconegut, poc predisposades a confiar en allò no tangible, limitades, petites, febles i tancades.
Ara penso que és útil introduir els nostres fills en el pensament màgic perquè, ben mirat, tot pot ser considerat màgia, ja que ningú té encara l'explicació de l'origen de l'univers conegut, el qual te més de 50.000 milions de galàxies, on dins de cadascuna hi ha mil billons d'estrelles com el sol, al voltant de les quals orbita tot un sistema planetari. És responsabilitat nostra educar els nostres fills el més oberts de mires possible, oberts a la magnificència que ens envolta en qualsevol de les seves formes. No tenim la resposta a res, per això els vull permetre mirar més enllà del que jo he après a mirar, sense imposar cap mena de tapalls als seus ulls.
La vida és un regal. La vida està feta de tela d'amor. Tota la vida és l'acte de màgia més gran que existeix. Per això incorporo els regals (des de la seva vessant menys materialista possible), l'amor (incondicional) i la màgia (a dojo) en la criança dels meus fills.
