Per què els fills dels altres són millors? (o almenys més suportables?)

Treballo en una escola, on sóc tutora d'una classe de nens de 4 anys, els quals gaudeixo d'allò més i em semblen veritablesangelets. No n'hi ha hagut cap, mai, que m'hagi fet perdre els estreps com els meus fills, de 3 i 5 anys. Em sento tranquil·la, serena i que controlo la situació quan estic a l'escola. En canvi, a casa m'he arribat a sentirreptada, sovint superada, al límit d'una situació exhasperant. Què tenen els meus fills que no tenen els meus alumnes? o a la inversa, què tenen els meus alumnes que no tenen els meus fills? Tinc tres possibles hipòtesis a aquesta disjuntiva: La primera és que l'escola és una situació totalment controlada, en un ambient distès amb elstempos molt marcats. Els nens i nenes tenen interioritzat que hi venen a fer i despleguen amb perfecció aquest guió: juguen, conversen, dibuixen, corren, treballen, experimenten. Els mestres els oferim temps per a desenvolupar les seves tasques i no els posem cap mena de pressió, sinó que respectem els seusritmes com a part de la nostra feina. Quan un d'ells fa trapelleries i trenca les normes, ho resolc com una qüestió totalment objectiva, la qual no m'afecta en absolut . En canvi, a casa hi ha més espai per a la improvització, no tenen en tot moment unes rutines establertes i penso que això dona lloc a que s'esverin donant pas a un ambient més caòtic. La segona és quea l'escola els meus alumnes gaudeixen de la meva presència totalment centrada en ells, estic allà per a ells i em tenen 100% disponible. Això fa que no em passi cap conflicte per alt, que pugui atendre la majoria de demandes i que la meva presència serena els calmi. A casa, en canvi, poques vegades estic només per els meus fills sinó que divideixo la meva atenció en diverses tasques. Berenen mentre frego els plats, juguen mentre pelo les patates pel sopar, llegeixencontes mentre em tallo les ungles, miren videoclips mentre em dutxo, ... Això provoca dos situacions: la primera, que em poden passar desapercebudes algunes de les seves necessitats i per tant, crear-los malestar o fer-los sentir en part desatesos. I la segona, que quan em fan interrompre l'activitat que estic duent a terme per atendre'ls, em fan posar de mal humor per haver d'aturar tantes vegades la tasca que tinc entre mans. La tercera hipòtesi és que potser tinc un problema que necessito resoldre de la mà d'un psicoanalista. Cap la possibilitat que el problema estigui en mi i no en els meus fills. Potser sóc jo que a l'escola poso un xip de serenitat i d'efectivitat, perquè sé que estic treballant i m'enfoco a acomplirde la manera més òptimala meva tasca laboral, ja que he estat educada per fer la feina de la millor manera possible. Ien canvi, a casa evoco tots els conflictes que vaig viure durant la meva infantesa. Potser sóc jo que provoco una situació de tensió perquè tinc la creença que l'educació dels fills és quelcom difícil i conflictiu i em predisposo a tenir confrontacions amb els meus fills. Potser projecto tota la informació que he absorbit al llarg de la meva vida del meu ambient proper o dels mitjans de comunicació sobre la convivència en família: disputes pel poder, posar a prova els límits, reptar la paciència, exigir massa, discussions per qüestions mínimes, falta de respecte, invasió de la pròpia esfera personal, falta de tacte i empatia, presses, neguits, frustracions abocades als demés... Potser el meu inconscient està carregat d'imatges negatives sobre la relació pares-fills, les quals actuen com a bloqueig en la meva interacció amb la meva descendència. Potser tota la informació nefasta que he après de manera inconscient en els darrers 30 anys sobre la maternitat, no permet discórrer de manera plàcida la meva relació amb els meus fills. Una cosa la si que la tinc clara, als meus fills me'ls estimo amb passió i els tinc al cap les 24 hores del dia. Els meus alumnes me'ls estimo amb serenitat i realment em centro en ells només les estones que estic a l'escola. Potser el frec, llaga. Si és així,posarem tiretes allà on ens fa mal i continuarem fregant-nos i celebrant aquest frec, doncs aquest és el que dóna sentit a la nostra existència i de la seva millor gestió en depèn la nostra evolució.

(les imatges són extretes de google)