Una família nombrosa

Marina Sancho

Va de càstigs

Tenim tres fills i el nostre màxim propòsit es criar-los amb respecte. Per aquest motiu vam arribar a l’acord de no pegar-los ni alçar-los la veu. Aquest cap de setmana en plenes festes majors del poble, es va alterar l’equilibri emocional dels tres fins al punt que estàvem a punt de tornar-nos bojos els cinc. No els volem cridar, pegar i tampoc castigar. Com fer-ho, doncs per conviure en harmonia? Parlar, conversar, satisfer les seves necessitats, donar-los atenció, tenir paciència, SI! I si fins i tot així la seva part irracional prepondera sobre el seu sentit comú i actuen sense cap mena d’auto-control?

Se’ns va acudir castigar-los i la meva culpabilitat em va declarar la guerra. Com puc ser tan dèspota i cruel de castigar-los en lloc de solucionar les coses per la via de la comprensió? Sobretot, després de llegir en Marshall Rosenberg no volia per res del món educar els meus fills segons el patró de fer pagar els errors o equivocacions amb dolor i patiment (vegeu el meu article Repensar el Sistema educativo) sinó mitjançant la correcció dels danys produïts i l’aprenentatge de noves i millors conductes que permetin actuar d’una altra manera. Per aquest motiu no acceptava el càstig, la sola paraula em semblava del tot incongruent amb la idea d’educar amb amor i volia esborrar-la per sempre del meu vocabulari.

Fins que un matí, mentre els nens encara dormien em vaig parar a parlar amb la veïna i li vaig explicar que la situació se’ns estava escapant de les mans però que per res del món els castigaria. I ella em va contestar que a ella de petita la castigaven i era ben feliç. Alguna cosa dins meu va fer un clic. El que més desitjo es que els meus fills siguin feliços. Per això els respectem, els escoltem i intentem adaptar-nos a les seves necessitats. Però parlar de felicitat no es parlar de complaença. No es tenir sempre tot allò que volen. No es satisfer cadascun dels seus anhels. Es saber esperar. Saber callar. Saber respectar. Saber mirar. Saber atendre. Saber crear a partir del que tenen. Es saber imaginar. Saber resoldre conflictes. Es saber aprendre. I es saber millorar.

Vaig seguir donant tombs al tema del càstig. L’havia d’excloure o no de la criança dels meus fills? Com sempre que necessito una resposta a un dubte vaig recórrer al diccionari etimològic. Els orígens del llenguatge tenen la capacitat de desvetllar-me l’essència dels vocables. I així va ser com vaig saber que càstig ve de cast, que es pur i significa fer apropar a un a la puresa, es a dir, reduir els seus inputs fins a arribar a l’essencial per tal de poder-se centrar en allò que realment es important i connectar-se amb sí mateix. Així, es dolent el càstig quan es tracta d’acompanyar a retornar als orígens per mitjà de la reducció d’estímuls i la invitació a la serenitat? Castigar es posar a algú a dieta de tot el superflu. Es generar un espai perquè la pròpia vitalitat i sentit comú resplendeixin de nou.

No em refereixo en cap cas a castigar en el sentit en que jo l’entenia de provocar dolor per pagar un error comès. No parlo de l’ull per ull. Parlo de la humilitat. Del minimalisme. De la sobrietat. De valorar allò que es te. D’anar a l’essencial. De tornar a les arrels. Del moviment slow. Del decreixement. De menys es mes. D’ensenyar-los a estar amb ells mateixos i a solucionar els conflictes tenint cura del seu estat físic i emocional, de calmar-se i baixar revolucions per tal d’estar preparats per interactuar en el món des de la integritat i l’enteresa.

En aquest sentit introdueixo una nova i actualitzada versió del càstig: em proposo ajudar-los a mantenir-se purs, centrats i enfocats en la seva essència com una mesura de compensació al caos, a les distraccions, a la superficialitat, a la velocitat i al buit.