Una família nombrosa

Marina Sancho

Mètodes educatius

Fa uns anys flipava amb uns mètodes pedagògics nous i brillants i dividia el món de l’educació en dos: els bons i els dolents. Els que eren innovadors eren els millors i els altres, els pitjors. Tanmateix, els anys d’experiència m’han obert els ulls i m’han ampliat la mirada. Els mètodes ofereixen una pauta d’actuació, unes lleis i unes normes que, a vegades, ens priven de ser nosaltres mateixos i ens transformen en simples executors d’un mètode que un altre ha ideat en un altre moment i en un altre context.  I això es molt perillós perquè aferrar-nos a una corrent pedagògica i obsessionar-nos amb el que altres diuen que hem de fer, ens pot impedir SER i SENTIR . El rol més important del mestre es habitar el present i observar els infants que te davant: veure les seves necessitats i desplegar una actuació per mirar de satisfer-les. Col·locar-nos humanament davant del nen/a i desplegar la nostra humanitat. Interactuar com a dues persones que exploren l’existència, comparteixen experiència i creixen conjuntament.

Tanmateix, quan obeïm un mètode es com si tanquéssim les portes dels nostres sentits perquè ja no ens cal estar atents per crear una solució sinó que ens limitem a aplicar una fórmula que ens han donat. Els mètodes maten la creativitat que ens fa humans i ens converteixen en titelles que no trien quan s’han de moure sinó que pengen dels fils de les teories i de la veritat que altres han estipulat. La veritat no es quelcom estàtic que algú formula una vegada i ja serveix per sempre. Cada persona te la responsabilitat de construir constantment la pròpia veritat, perquè el temps no para mai, estem en constant evolució i, per tant, la veritat també evoluciona i creix a cada moment.

Crec en la llibertat personal  i m’agrada crear el meu propi mètode, no obeir les normes que algú em dicta sinó confiar en el sentit comú: aquella saviesa que pertany a l’essència i que si l’escoltem sempre ens marca el camí. No acostuma a ser un camí que aparegui en cap mapa ni que estigui asfaltat, és un camí que va apareixent conforme anem caminant.

Per això ja no crec en mètodes de cap tipus. Me’ls llegeixo, els estudio, els exploro i em quedo amb la informació que encaixa amb la realitat que visc i tal com la percebo. Em quedo amb aquelles peces que concorden amb allò que soc i de les altres me’n desfaig perquè no vull que idees i principis aliens enterboleixin la visió panoràmica que m’agrada tenir de cada situació. No vull ser un robot que ja no pensa, decideix i genera el canvi.

Un altre risc dels mètodes es que poden servir d’escut per aquell a qui li costa decidir, no creu en ell mateix o no vol ser responsable de les seves accions. Quan jo executo un mètode educatiu cegament (desconnectat del ser i del moment present) no cal que decideixi res, ja està tot establert prèviament. Tampoc cal escoltar-me a mi mateix i ser valent per actuar segons el meu sentir, faig el que un altre diu perquè sempre serà millor que el que jo pugui crear. Per últim, si executo el mètode que un altre ha dit sense adaptar-lo al que la meva pròpia saviesa em diu, em sembla que ja no soc responsable de les conseqüències que això pugui tenir perquè , en ser els principis d’un altre,  puc fer veure que la responsabilitat es seva. Es només una il·lusió, doncs els humans sempre tenim la responsabilitat última de cada acció que decidim prendre, encara que sigui per omissió.

Allò que hem après intel·lectualment forma part del corpus racional i no es el tot.  La realitat és molt més gran i àmplia del que cap en un pensament. Per ser efectius es necessari actuar des del nostre ésser complet i ser un cor, uns peus, uns intestins, uns ulls, unes mans i un cervell que actuen totalment connectats a una Terra,  unes persones, un entorn i un present.