Sònia Fernández-Vidal: "Les matemàtiques tenen una bellesa que en el moment en què l'entens les gaudeixes moltíssim"

Sònia Fernández-Vidal (Barcelona, 1978) és doctora en informació i òptica quàntica per la UAB. És també escriptora i divulgadora científica. Autora de la trilogia “La porta dels tres panys”, destinada tant a nens com a adults.

Va créixer a Mataró, al barri de Palau. Va anar a l’escola Angela Bransuela, on el seu pare treballava de mestre. "Jo m'ho passava molt bé, m'agradava molt aprendre. Era d'aquests nens a qui els agrada l'escola”. De seguida es va interessar per les ciències. “Recordo que esperava a la biblioteca que el meu pare acabés de treballar, i de molt petita va caure a les meves mans un llibre: Bibliografia de científics. Era per a nens i estava il·lustrat per la Pilarín Bayés, amb qui després de gran jo faria un llibre. Aquestes coses del destí... I recordo que em va impactar molt, perquè vaig pensar, quines persones tan importants. I des d'aleshores, vaig dir: vull ser científica”.

Era una nena que llegia molt, sobretot, llibres de fantasia: “Roald Dahl, Michael Ende... Després, de més gran, Tolkien. La literatura m’obria portes a mons nous”, diu. Li agradava el joc simbòlic. “Teníem menys joguines que els nens avui en dia. Probablement, això ens fomentava una miqueta més la imaginació”.

De més gran li agradaven els jocs de rol. “Aquesta part friqui sí que la tenia. Hi ha el prejudici que els científics som molt quadriculats, i jo penso que res més lluny de la realitat. Quan estàs fent ciència, quan fas recerca, ets com un explorador. T'estàs movent per terrenys en els quals no ho ha fet mai ningú. Aleshores, la creativitat, la imaginació, és l'eina que s'utilitza per seguir avançant", explica.

Filla de mestres

Després de l’escola feia anglès, música i piano. També tenis i natació. La música té molta relació amb la ciència? “Moltíssima. La gran majoria de matemàtics toquen el piano o el violí o pinten. Des de l’Edat Mitjana hem separat ciència i humanitats, però estan molt relacionades. No seria meravellós, per exemple, un batxillerat artístico-matemàtic?”

És filla de mestres. La mare és mestra d'educació especial i, el pare, d’història. “Vinc d’una família de docents. Els meus avis per part de pare també eren mestres, i els tiets. Ho porto a les venes. O sigui que la part de docència, que m'agrada tant, em ve d’aquí”.

Té una germana 20 mesos més gran. “Ella va fer ciències polítiques i va estar viatjant molt amb organismes internacionals. Ha estat a l'Afganistan, al Marroc... ara és aquí, amb el departament de col·laboració internacional a la Generalitat". Tenen una relació molt propera. “Teníem la mateixa colla d'amics quan érem adolescents. Som nit i dia pel que fa a caràcter, però m'imagino que és una mica el joc, no? Vas ubicant-te on l'altre t'ha deixat un espai".

Les matemàtiques costen? “Les matemàtiques tenen una bellesa que en el moment en què l'entens les gaudeixes moltíssim. És com quan estudies piano, has de fer unes escales, uns arpegis... fins que un dia fas jazz. La ciència també té aquest vessant. Has d'estudiar moltes matemàtiques, les seves lleis, però després arriba un moment que et parlen. I és el moment en què ja fas jazz”, assegura.

Té dos fills que tenen 5 i 7 anys. Li pregunto com veu la forma actual d’ensenyar matemàtiques. “Encara queda molt per fer. El meu fill està aprenent les taules de multiplicar. Això se segueix memoritzant, com sempre. Jo busco simetries perquè les gaudeixi una miqueta més. Però és el que dèiem abans, has de fer arpegis i escales per acabar fent jazz. És el peatge i hi ha un camí d'esforç al darrere. Això a les noves generacions els costa cada vegada més i transmetre-ho és un repte".