Maria Ripoll: “Com que soc la mitjana de cinc germans, em passava els caps de setmana al cinema”

Maria Ripoll (Barcelona, 1965) és directora de cinema. Va debutar el 1998 amb Lluvia en los zapatos. Ara ha estrenat la seva darrera pel·lícula, También esto pasará, basada en la novel·la homònima de Milena Busquets.

Vivia al carrer Sant Elies, a prop de la plaça Molina. “Primer vaig anar a l’escola Talitha, que és ara l’escola Orlandai, i després a l’Acis Artur Martorell, i a l’Institut Montserrat”. Com vas viure els canvis? “Als 10 anys em van passar d’un extrem a l’altre, d’una escola progressista catalanista, que és l’Orlandai, a una escola d’un sistema semblant, però en un altre barri com era la plaça Sanllehy, on vaig créixer de cop. Baixaven nanos de les barraques del Carmel i vaig sortir una mica lluitadora”.

No era una nena d’aula. “Jo no anava gaire bé a l’escola, tenia una dislèxia no tractada, perquè en aquella època no es veia. Però m’ho passava bé i defensava molt els amics. Tinc una imatge gravada al cap, d’una amiga meva que tenia els dos braços trencats i jo pegava al noi que li volia fer mal. Era una nena de pati, de carrer”.

Al cinema hi anava des de ben petita. “Vivíem davant d’un cine de la parròquia de Santa Agnès. I com que jo soc la mitjana de cinc germans i no pertanyia ni als grans ni als petits, em passava els caps de setmana al cine. Agafava l’alçador, seia i veia la sessió doble”. Té dues germanes grans i dos germans petits. “Els cinc fèiem unes obres de teatre que eren molt divertides. Fèiem pagar una pesseta per entrar, actuàvem al carrer, a Arenys, on estiuejàvem. Muntàvem la mateixa escena de diferents maneres, més ràpida, rient, plorant...”

De petita, quan li preguntaven què volia ser de gran, deia: “Primer, camionera, perquè m’agradava molt viatjar, i després capitana de vaixell, perquè volia veure món i m’agradava el mar.” I ho va intentar. “Vaig anar a l’escola marítima de la plaça Palau a apuntar-m’hi, però em van dir que no hi havia dones capitanes. Jo vaig respondre que sí, una a Galícia. M’havia informat. I em van enganyar, em van dir que l’examen d’accés era el dia 2 de setembre i va ser l’1, i quan hi vaig arribar ja l’havien fet”.

Als 14 anys va tenir una revelació. “Un dia vaig dir: «Si a mi m’agrada tant la imatge, perquè em fascinen els enquadraments, la llum i les històries, haig de fer cine»”.

El pare es va posar a riure. “Esclar, no hi havia ningú a la meva família. El pare era químic, i la mare, mestressa de casa”. Tot i que la mare era molt imaginativa. “I activa. El seu cotxe sempre estava ple de nens. I anàvem a fer gimcanes, al bosc... Quan passava algú pel carrer s’inventava una història, creava personatges”.

Tot i la incredulitat familiar, no va abandonar la idea del cine. “Recordo que tenia dos llibres a la tauleta de nit, un eren les entrevistes que Truffaut va fer a Hitchcock i l’altre eren les memòries de Luis Buñuel. A còpia de llegir, preguntar, vaig saber què era aquesta professió i vaig començar a fer cursos de tot tipus, vaig entrar a la universitat per estudiar comunicació, però no era el que jo volia fer i em vaig posar a treballar des de baix de tot, portant cafès als rodatges”.

No hi havia referents femenins. “De petita no tenia referents de directores de cine. Sí de més gran; per exemple, Jane Campion és una de les primeres que recordo, perquè la seva opera prima, Sweetie, em va tocar l’ànima”.

I va venir l’aventura de Los Angeles. “Ja havia fet pel·lícules com a ajudant de direcció per a grans directors i treballava tant que vaig dir prou. Vaig demanar una beca a la Generalitat per estudiar a UCLA i després a l’American Film Institute”. Entremig va ser cangur dels fills de Danny DeVito. “Vaig anar a l’entrevista pensant que era feina a la productora, però es tractava de treballar els caps de setmana a la casa de Malibú cuidant els nens. Van ser molt amables”.