Paula Leitón: “Gràcies a la feina que he fet amb el meu cos he guanyat l’or olímpic”
La campiona olímpica, després de fer un cicle superior d'esports, estudia educació primària a la UNIR per ser professora
Paula Leitón (Terrassa, 2000) és jugadora de waterpolo del CN Sabadell. Amb la selecció ha guanyat la medalla de plata als Jocs Olímpics de Tòquio 2020 i la d’or als de París 2024.
Va anar a l’escola pública del barri, el Pere Viver de Terrassa, davant de casa seva. I ja de molt petita l'assignatura que més li agradava era educació física. "Tenia una professora molt guai, que encara hi és, i crec que aquí em vaig enganxar a l'esport”, explica. De fet, des dels dos anys que va entrar en una piscina i ja no n'ha sortit. “Sempre he sigut molt grossa i el metge li va recomanar a ma mare que m'iniciés en un esport. Primer vaig fer natació i amb set anys vaig passar a waterpolo”.
Leitón, que fa un metre i noranta centímetres d'alçada, recorda que de petita ja anava al costat de la professora i era com ella, perquè sempre ha estat molt alta. "Sempre ho he vist com una cosa bona. Per al waterpolo m'ha anat bé, sempre he estat còmoda perquè els meus pares també són corpulents, són alts, així que per a mi ha sigut normal”, diu.
Des que era una nena que combinava els estudis i l'esport. Entrenava a les tardes fins que a segon d'ESO va entrar al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat. "Llavors havia de matinar per agafar el tren. Teníem classe al matí fins a les onze, entrenàvem d'11 a 14,30, dinàvem i anàvem a classe un altre cop. A les cinc marxàvem a casa i jo entrenava a les tardes al club", diu. Als setze anys va signar el seu primer contracte laboral amb el Sabadell com a professional de waterpolo. "Vaig fer el batxillerat en línia per poder-ho compaginar amb el que era la primera experiència a un equip professional, que ja entrenava matí i tarda”, assenyala.
Actualment, després d'haver fet un cicle superior d'esports, estudia educació primària a la UNIR per ser professora. "He sigut molt conscient que d'aquest esport es pot viure mentre hi jugues. Un cop deixi de jugar necessitaré tenir una sortida laboral perquè, si no, no podré viure de res. Des de ben petita els meus pares han sigut clars amb aquest tema", assegura.
La disciplina de l'esport
El waterpolo va ser una novetat a la família. “La mare neteja a hisenda i el meu pare està prejubilat. Era encofrador. Van descobrir el waterpolo amb mi i se n'han tornat uns fans incondicionals”, assegura. El seu germà, dos anys més petit, és cuiner. "Ell feia bàsquet i un anava a veure'l a ell i l'altre a mi. Els meus pares han fet un sacrifici molt gran de moltes hores d’acompanyar-me partit rere partit".
Amb quinze anys, Leitón va anar al Campionat Mundial de Kazan i als setze, a les Olimpíades de Rio de Janeiro. “M'hi vaig trobar. Va ser en el moment en què l'Andrea Blas, per un tema de lesió, va sortir de l'equip i llavors vaig entrar-hi jo.”
Pel que fa a la vida social, l'esportista assegura que les seves amistats, actualment, són del món de l'esport, companyes de l'equip o del CAR. "A Primària els meus companys a la sortida de l’escola jugaven. Jo era molt disciplinada i tenia molt clar que havia d'anar a entrenar".
Després de complir el seu somni i proclamar-se campiona olímpica amb la selecció de waterpolo, Paula Leitón va haver de sentir insults i crítiques al seu cos. La catalana va fer front a la grassofòbia amb pedagogia. “Ningú s'espera que passi això en el moment més maco de la carrera. Verbalitzar el que em va passar no només crec que m'ha ajudat a mi, sinó que ha ajudat moltes persones.”
“La feina que jo he fet amb el meu cos, la meva força, és el que m'ha permès competir a alt nivell i estar en la posició que és la boia i que requereix un estat físic que és diferent del de la llançadora. Hi va haver un temps en què estava més prima i la gent m’elogiava. Però jo em preguntava: «Estàs rendint? Realment és el que necessites pel teu esport?» I em vaig dir: «Jo he d'estar bé per poder ser la millor en waterpolo, doncs a treballar»”, assegura.
