BanyolesHi ha criatures que juguen molt a la vora de l’adult. No marxen lluny, no exploren pel seu compte. Quan el joc compartit no sorgeix, l’adult pot sentir-se inquiet, dubtar i tenir la temptació d’intervenir. El més recomanable, en aquests casos, és aturar-nos un moment per aprendre a diferenciar si l’infant que estem acompanyant és introvertit o tímid.
Ser tímid implica sentir incomoditat o por del judici dels altres, vergonya d’un mateix que es tradueix en inseguretat, en por d'equivocar-se. La timidesa sol generar patiment i malestar, i en aquests casos és aconsellable la mirada d’un professional que acompanyi no només l’infant, sinó també la seva família.
En canvi, ser introvertit no comporta malestar. L’infant tria amb naturalitat tenir menys interaccions o participar menys, però les seves relacions són plenes i de qualitat. És una qüestió de temperament, no d’inseguretat.
De vegades, aquests infants, quan altres estan jugant, necessiten simplement estar; d’altres, necessiten temps, i a vegades, totes dues coses. I també pot ser que sigui la seva tendència natural i que, a diferència d’altres, les seves interaccions socials no siguin tan expansives i, tot i això, estiguin socialitzant.
I fins i tot podria no ser cap dels casos anteriors. Podria ser que no arribés mai a ser una persona sociable. Potser serà un adult, com alguns que tu coneixes, o potser ets tu mateixa, que tenen només un o dos amics i amb això ja en tenen prou. Si fos el cas, quin seria el problema? Per què els adults ens capfiquem a tenir infants sociables? Segurament la mateixa pressió social ens fa assumir que només les persones sociables poden tenir una vida plena.
La mirada adulta
Potser ens preocupa perquè nosaltres mateixos no vam ser sociables i no ho vam passar bé. I tinc una notícia que et reconfortarà: el problema no era que fossis sociable o no, el problema és que et van fer sentir que havies de ser-ho, que tal com eres, no eres suficient. Que diferent hauria estat tot si, d’entrada, t’haguessis sentit acceptada tal com eres, sense expectatives adultes que volguessin canviar la teva manera d’estar al món.
Els infants que formen part d’un grup i no participen com ens agradaria, també juguen. Encara que, d’entrada, no toquin, no parlin o no intervinguin, comencen jugant amb la mirada i amb la seguretat d’una presència empàtica dels adults i d’altres infants i, al seu ritme, les interaccions aniran augmentant.
Potser cal parar de buscar receptes per trobar la manera de canviar els infants que tenim per fer que siguin algú que no són.
L’únic gran repte, com sempre, està en la mirada adulta. És en nosaltres, i en la nostra percepció del que és “correcte” o no, on cal treballar per no traslladar aquest judici als nostres infants.
