Adaptar la nostra professió a la personalitat que tenim

Permetre sorgir la nostra creativitat ens fa crear un món a la mesura del nostre ser. Sempre que som sincers, és a dir que respectem la nostra naturalesa, originem una realitat que respon a les nostres necessitats. Per exemple, jo no fer veure que sóc una persona que no sóc jo,per molt que em sembli que el meu entorn ho requereix. Doncs no tindria dins meu les bases per dirigir la meva actuació i estaria sempre perduda buscant-les a un altre lloc. Expressar-nos tal com són comporta saber sempre com actuar perquè està inscrit en la nostra natura. Representar l'autèntica versió de nosaltres mateixos és simplificar la nostra existència, conciliar-nos amb la resta i interpretar el nostre vertader rol. Jo treballo en una escola, on trobo molts models de mestres, moltes maneres de fer. Per molt que a mi m'agradi un tarannà, per molt que jo vulgui caure bé als pares i mares, per molt que jo vulgui agradar a la meva companya, jo no puc forçar-me a ser aquella mestra que no sóc, perquè sempre m'equivocaré. Dirigir la classe segons la meva naturalesa, parlar amb les paraules que sorgeixen del meu interior, fer servir els gests que s'escapen de la meva personalitat, és donar als alumnes tot el que jo sóc i, per tant, enriquir-los amb la meva aportació. Si em limités a interpretar un rol que no és el meu, sempre tindria por de quedar-me sense un missatge per donar i les meves accions no es relacionarien amb cap significat. En canvi, quan em mostro tal com sóc, sempre tinc contingut per donar, idees per expressar, emocions per contagiar, perquè el meu ser és infinit i la persona que jo sóc no s'acaba mai. Per aquest motiu, em plantejo adaptar les classes a la meva manera de ser, perquè és l'única manera que puc garantir la màxima entrega del meu potencial. Sempre que actuo d'una manera que no és pròpia de la meva personalitat, em quedo curta perquè no trec del meu propi pou tot allò per donar, ho he de recollir d'un altre lloc i no sempre tinc a l'abast aquest punt de referència. Ser el meu propi punt de referència em proporciona la seguretat de saber que estic fent bé allò que faig, la passió d'entusiasmar-me amb allò que faig, la felicitat contagiosa de gaudir d'allò que faig. Així que em disculpo per no ser el prototip de mestra amb les característiques que se'ns sol atorgar. No puc jugar més a un rol que em disgusta interpretar. Renuncio a fer una serie de comportaments senzillament perquè és el que s'espera de mi. A canvi, obro les portes de l'espontaneïtat, allibero el torrent de creativitat que bull en el meu interior, parlo l'únic llenguatge amb el que em sé expressar, comparteixo tot el meu saber i el poso a l'abast de les persones amb qui estic. Estructuro la classe com una trobada de persones en el mateix estatus, no sé separar la gent entre deixebles i mestres. Quan estic amb nens i nenes em sento com si estigués amb les persones adultes en que un dia es convertiran i no puc tractar-los com a sers inferiors que requereixin el meu adoctrinament. Tan sols em surt de tractar-los amb el respecte i l'admiració que qualsevol persona em suposa. És per això que escullo no jugar més a "senyoretes" i "alumnes", com sempre he après, prefereixo sentir que interacciono amb persones en ple procés de construcció de sí mateixes, la matèria més fràgil i preuada.