BarcelonaMés tard o més d’hora, els nens s’acosten a la realitat de la mort: l’avi, una mascota, el pare d’un amic... Abordar aquest tema amb els nostres fills no resulta fàcil ni a pares ni a educadors, potser per això el dilatem fins al moment que els toca de prop. Segurament, a la majoria dels pares ens agradaria protegir els nostres fills del fet que totes les vides arriben a la seva fi, sobretot pel dolor i sofriment que genera la pèrdua d’algú estimat.
Però la realitat és que fins i tot els nens més petits estan exposats a la mort i no podem controlar quan morirà algú proper a ells. La coneixen bé, perquè se la troben al jardí, en els insectes morts, en els contes o pel·lícules que veuen, en els personatges de videojocs, o escolten parlar amb preocupació dels estats de salut de persones rellevants per als seus pares.
Per tant, parlar de la mort als nens es tracta d’un deure inexcusable. Convé estar preparats i incloure aquest tema en la formació del menor per ajudar a enfocar-ho amb la mateixa naturalitat amb què li ensenyem altres temes. La mort forma part de la vida, entendre la mort és poder acceptar que és una etapa final i, al marge de les pròpies creences, ha explicar-se com un fet irreversible i universal.
La notícia de la mort d’un ésser estimat és un succés que produeix una inaccessibilitat persistent i amb gran impacte emocional, ja que es tracta d’una pèrdua permanent.
Quan un nen pregunta “Mama, et moriràs?”, ens hem de calmar i respondre amb naturalitat que tots ens morirem perquè forma part de la vida. Respondre les preguntes d’un nen que s’interessa per la mort és vital perquè no s’obsessioni pel tema i l’oportunitat per parlar sobre la importància de la vida.
També podem tractar les principals emocions que acompanyen la mort, com són la por i la tristesa. Podem explicar que quan algú es mor sentim una gran tristesa perquè el perdem per sempre. El plor és llavors un recurs vàlid i universal perquè grans i petits alliberin aquesta tristesa (no són pocs els adults que tracten que els seus fills no els vegin plorar). Si la mare està trista perquè s’ha mort l’avi cal poder comunicar des de la tristesa. També és positiu parlar de la por que tots podem experimentar a morir-nos, perquè és un succés del qual no sabem quan passarà.
Respondre amb sinceritat a les preguntes dels nens sobre la mort i emprar un to de veu adequat és essencial perquè puguin tranquil·litzar-se i compartir les seves preocupacions. Quan ocultem allò que ens intranquil·litza com a adults estem transmetent aquest temor transformant-lo en alguna cosa horrible de la qual no es pot parlar. Perquè això no passi és aconsellable compartir els propis sentiments, explicar el que com a pares ens fa sentir la mort d’un familiar ja és una manera de poder tractar aquests sentiments amb assossec, sinceritat i llibertat.
Tota mort obre un procés de dol,i és saludable que aquest dol també es permeti fer-ho als nens. En moltes ocasions, amagar la mort d’un ésser estimat per al nen i no permetre-així aquest dol pot comportar conseqüències pernicioses per a la seva salut emocional. És important que un nen pugui expressar els seus sentiments i així poder-lo acompanyar i oferir eines per superar-los. D’aquesta manera crearem un clima de confiança que eviti generar més angoixa de la necessària.
Tot dol necessita un procés de comiat, i per això és necessari respectar els desitjos del nen i oferir-los maneres de procedir en aquest comiat. Encara que els solem preservar dels funerals i de les visites als cementiris, és important saber que són ritus de comiat que ajuden en el procés del dol, i que si un nen vol participar-hi hem de permetre-ho, i si no vol podem fomentar accions alternatives com pot ser un dibuix o una història dedicada que faci la funció de comiat. També sol ser convenient tenir en compte que cada mort té les seves pròpies circumstàncies i que per això no hi ha un temps òptim per al dol, sinó que en cada cas necessitarà el seu propi. Per exemple, a un nen que se li ha mort la mascota i no vol anar a l’escola hem permetre-li que es quedi a casa i dedicar aquest temps a recordar-la i poder preparar-se per compartir la notícia amb els seus companys de classe. Això ajudarà al nen a processar els seus sentiments i la realitat que ha viscut al mateix temps que se sent estimat i comprès.
Com podem llavors abordar un tema que resulta tan complex per la seva inabastabilitat i implicació emocional?
1. Estar preparat: convé reflexionar sobre les nostres pròpies preguntes o creences sobre la mort perquè, quan parlem amb el nostre fill, tinguem clar el que volem dir i el que els volem transmetre.
2. Ser sincer: les mentides o certes metàfores, que de vegades fem servir perquè el tema de la mort sigui menys aterridor, poden causar més malestar que alleujament. Si no estem segurs d’una resposta o no estem preparats per discutir alguna cosa és millor dir “no ho sé” que mentir. Els nens a certa edat es prenen les coses “al peu de la lletra”, literalment, amb la qual cosa un nen pot creure que algú que practica parapent és mort (perquè és al cel). La sinceritat, és a dir, la veritat sense necessitat d’emmascarar amb eufemismes que no ajuden a entendre el que es vol dir. Podem recolzar-nos en metàfores a nivell de les seves edats que puguin ajudar-los a comprendre, però hem de ser clars i no confondre explicant que “se n’ha anat de viatge” i deixant la porta oberta a un possible retorn.
3. Ser sensible a l’etapa de desenvolupament del nen/a: atès que sovint es representa la mort a la pantalla, els nens petits poden tenir dificultats per prendre-la seriosament. Primer, poden veure-la com una cosa de curta durada i reversible —els personatges dels videojocs tornen a la vida—. No obstant això, a mesura que van creixent comprendran que la mort és greu i complexa, tot i que els sigui difícil entendre que pot afectar algú estimat o que és permanent.
4. Estar a prop: és millor partir de la base del que cada nen sap o creu sobre la mort. Potser s’estigui fent una idea equivocada i estigui patint per això. Hem d’aprofitar cada ocasió (en la vida quotidiana) per explorar com entén la mort. Parlar del que li passa a algú (un personatge d’una pel·lícula, algun conegut o alguna notícia al diari o la televisió) els pot resultar més fàcil que parlar de si mateixos.
5. Ser clars: hem de ser simples i breus en les nostres explicacions. A causa del fet que la ment dels nens pensa en termes concrets, pot ser més fàcil parlar de la mort en termes biològics, com un canvi en una funció. Per exemple, dir: “L’aranya és morta, per això ja no pot caminar” o “Quan algú mor, deixa de respirar, veure i parlar”; els eufemismes sobre “descansar” o “anar-se’n” poden ser confusos per als nens. És millor fer servir termes més precisos.
6. Esperar: després de parlar amb el nostre fill sobre la mort pot semblar que es quedi satisfet perquè torna als seus jocs. Està bé deixar-lo marxar. Probablement torni al cap d’una estona o torni a treure el tema en uns dies (després d’haver “processat” el que hem estat parlant) i aquest serà un bon moment per comprovar el que ha entès i preguntar-li si té més preguntes.
7. Tranquil·litzar: quan es parla de la mort és freqüent que els nens petits preguntin als pares: “¿Tu també et moriràs?”. Potser siguin massa petits per comprendre que la mort és permanent, però el que realment els fa por és quedar-se “sols”. És una bona idea confirmar-ho preguntant-los: “Et preocupa que no pugui cuidar?”. Si aquesta és la seva preocupació els podem tranquil·litzar dient: “Probablement no mori en molt, molt de temps, així que estaré aquí tot el temps que em necessitis”. Un nen podria necessitar més consol i se li pot dir: “Si morís hi ha moltes persones que s’ocuparien de tu, com la tia i l’oncle”.
És una trista realitat que la mort ens arribarà a tots. Per molt que vulguem protegir els nostres fills d’aquest dolor no podem fer-ho per sempre. Parlar sobre això ara, quan no pateixen per cap pèrdua significativa, els ajudarà a preparar-se per quan passi.
La mort és el signe de la finitud. La finitud és allò que té fi o terme, que està acabat. Finitud té a veure amb allò limitat. En aquest sentit, explicar la mort als nostres fills consisteix a fer-los veure que tot comença i tot acaba.
Resenyes recomanades
Així és la vida.
De tres a sis anys.
Conte d’Ana-Luisa Ramírez i Carmen Ramírez.
A través de les seves pàgines ens introdueix en tot el que podem aconseguir en la vida i com la mort és una situació més que cal aprendre a acceptar.
No és fàcil, petit esquirol.
D’un a quatre anys.
L’esquirol vermell estava trist.
Sentia una pena molt gran perquè la seva mare s’havia mort i pensava que mai més seria feliç.
L’arbre dels records.
De quatre a set anys.
Britta Teckentrup.
Guineu havia tingut una vida llarga i feliç, però ara estava cansada. Va observar el seu estimat bosc una última vegada, va tancar els ulls i es va quedar adormida per sempre.
L’illa de l’avi.
De tres a sis anys.
Benji Davies.
Leo estima el seu avi. I l’avi estima el Leo. I això no canviarà mai.
El buit.
De cinc a set anys.
Anna Llenas Serra.
La protagonista d’aquesta història, una nena feliç que, després de patir una inesperada pèrdua, descobreix al seu interior un gran buit.
Quan estic trist.
De sis a nou anys.
Michaelene Mundy.
Un llibre realista que ofereix suggeriments positives i vitalistes per ajudar-los en els tràngols més dolorosos.
La balada del rei i la mort.
De sis a nou anys.
El rei decideix atrapar i vèncer la mort per viure per sempre gaudint de l’oci i dels jocs perillosos, fins que s’adona que la mort és necessària...
Dues ales.
De nou a dotze anys.
Cristina Bellemo. Una història poètica i filosòfica sobre el final de la vida.
Un monstre em ve a veure.
De dotze a quinze anys.
Patrick Ness.
Ens parla de la nostra dificultat per acceptar la pèrdua i dels llaços fràgils però extraordinàriament poderosos que ens uneixen a la vida
