Per què es duplica el consum d'ansiolítics entre els joves?
Després de més de 10 anys d’experiència atenent a joves, m’he trobat més vegades de les que m’agradaria com alguns metges o metgesses de capçalera, després d’una o un parell de visites que no arriben ni tan sols als 20 minuts, recepten ansiolítics sense tenir en compte el context personal en el que és produeix aquesta ansietat i sense cap treball emocional al darrera que ajudi a aquests joves a millorar les competències per entendre i aprendre a regular el que senten. El mateix passa amb les persones adultes. El que sobta molt d’aquests tipus d’intervencions, és que està comprovat per diversos estudis que en molts casos no són efectives per a la persona que les rep, tant a nivell psíquic com físic, i que surten més cares a la sanitat pública que la intervenció psicològica o la intervenció combinada (psicològica i farmacològica) en els casos que sigui necessari. Sempre m’ha sobtat que els metges o metgesses de capçalera puguin receptar psicofàrmacs... Quin poder que tenen les farmacèutiques...
![](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
Alguna cosa no estem fent bé com a societat, tenint en compte l’augment del consum de psicofàrmacs en els últims anys, tant en població infantil, jove com adulta. Centrant-nos en el consum de tranquil·litzants i partint de les dades publicades pel Ministeri de Sanitat al 2016 (EDES), sabem que en l'última dècada s’ha duplicat el consum d'ansiolítics en població jove. En el 2005, un 5,1% de les persones entre 15 i 34 anys havia consumit alguna vegada aquest tipus de fàrmac, una xifra que en el 2013 s’havia duplicat, arribant al 12,3% i al 2015 sembla haver-se estabilitzat amb un 10,8, seguint essent el doble que al 2005.
Us deixo l’enllaç a l’estudi per si voleu consultar més dades:
Donat aquest context em plantejo unes preguntes inicials per qüestionar-me aquesta patologització i medicalització de la vida quotidiana:
Pregunta 1: Per què els metges/ses de capçalera poden receptar psicofàrmacs?
Resposta 1: Seria genial si hi ha algun professional de l’àmbit i ens pot donar una explicació.... A mi d’entrada em costa entendre-ho.
Pregunta 2: Passaria el mateix si aquesta població jove hagués tingut la possibilitat de rebre una bona educació emocional des de la infància, tant en el context familiar, com en l’escolar?
Resposta 2: No. Ja disposem de moltes dades a partir d’estudis validats, que relacionen directament l’educació adequada de les emocions com a eina per a la promoció del benestar psicològic, el que inclouria també la prevenció dels trastorns d’ansietat.
Pregunta 3: Si sabem això, per què no es fa una aposta més potent des de l’administració pública per donar eines a famílies i a escoles per poder incorporar l’educació emocional, que al cap i a la fi és una de les educacions més valuoses per a la vida?
Resposta 3: No la tinc.... Potser algun/a polític/a ens pot donar una resposta...
En la meva feina com a psicòloga amb infants, joves i famílies, una de les coses més freqüents que observo és l’analfabetisme emocional: no saben què són les emocions, per a què serveixen i tampoc relaten estratègies conscients de regulació.
l’analfabetisme emocional
En la mateixa línia quan parlem de l’ansietat, diuen que tenen ansietat, però no saben descriure què és i quina funció té per a nosaltres sentir-la. Això és el resultat de no haver rebut una bona educació emocional. El que més observo és ansietat envers l’ansietat, és a dir, la desconeixença de què és l’ansietat genera incertesa i la creença de que no sabem què podem fer, augmenta la probabilitat de sentir que ens desborda amb el conseqüent bloqueig i malestar general... i està clar que receptar pastilles després d’una conversa de 15 minuts no ens ajuda a millorar-ho.
La intel·ligència emocional està implicada en l’adequada gestió de les emocions, essent un bon predictor per a la salut mental i física (Martínez, Piqueras i Ramos, 2010; Martins, Ramalho i Morin, 2010), per tant, facilita l’afrontament de l’ansietat. Afortunadament, la intel·ligència emocional pot millorar-se amb l’educació de les emocions; una assignatura pendent, que amb més voluntat política per promocionar-la en escoles, instituts i famílies, partint d’un treball rigorós, coherent i constant, donaria millors resultats que “sobremedicalitzar” al jovent.
Katia Velar Ceballos
Psicòloga clínica infantojuvenil i familiar
Especialista en intel·ligència emocional
