En Braian* va arribar a mitjans novembre procedent d'un país caribeny. A l'escola el vam acollir com un més de seguida i ja comença a dir algunes paraules en català quan juga amb els seus nous companys, ve content i és molt agraït.
Avui a les dotze ha començat a nevar i com és habitual ens aquests casos -que no sovintegen- tots els nens i nenes han amorrat les seves cares i ditades a les finestres. En Braian també s'ha aixecat i tot callat observava l'espectacle. No reia ni cridava com els altres, la seva cara dibuixava un somriure lleu.
Li he dit: - ¿Es la primera vez que ves la nieve, Braian?
Sense deixar de mirar a fora m'ha dit que sí. Uns segons després ha començat a nevar més i la neu s'ha agafat a terra i a sobre els pins del pati com qui no vol la cosa. El nen seguia immòbil mentre alguns companys li deien les meravelles de la neu: "Vamos a tirar bolas de nieve, ya verás", "si nieva mucho haremos un muñeco de nieve". Al cap d'una estona he fet asseure els nens amb l'excepció d'en Braian, ell podia estar-se una mica més mirant per la finestra. Ningú ha protestat.
El veia allà palplantat i finalment no me n'he pogut estar: - Vine, ven, ponte la chaqueta. He obert la porta que dóna al pati que tenim a tocar de la nostra classe i li he fet el gest "tot teu", gaudeix del teu moment, noi. M'ha mirat tímid i ha caminat una passa cap enfora, ha aixecat els braços i ha començat a seguir els flocs que baixaven lents imitant sense voler el moviment d'unes ales. Tot molt lent, tot en silenci. M'ha mirat i ha rigut mentre es mirava les partícules de neu que s'agafaven a la jaqueta i es fonien en qüestió de mil·lisegons.
- "Profe, tengo nieve en la cabeza".
Me'l mirava i m'he imaginat el periple que l'ha portat fins aquí amb el contrast de temperatura extrem que hi ha entre el clima tropical humit del seu país i l'hivern de la Plana de Vic. Vés a saber què li devia passar pel cap en aquells instants: era així com s'imaginava la neu que havia vist en pel·lícules o en postals del Papá Noel ? Era així? Així molla i efímera? Potser buscava adjectius per descriure aquella sensació viscuda per primera vegada; com li hauria agradat compartir aquells moments amb els companys de classe que va deixar allà o amb els seus familiars.
Quina passada veure aquella escena des de la meva privilegiada posició, suposo que els mestres busquem això, busquem aquests moments màgics que ens fan oblidar les complicacions de la nostra tasca i ens animen a seguir endavant amb la seguretat que no hi haurà dos dies iguals.
- Braian, va, cap la classe. Vine, ven.
Satisfet, em mira a la cara i em diu "Gracias".
*Nom inventat
