Tot és possible...

Tot és possible...

Aquí tenim una anècdota imaginària, una d’aquelles situacions que poden sorgir fàcilment quan comencem a fer d’avis i que ens deixen mig estabornits. És dur anar-se adaptant al nou repte que ens toca viure:

«Et vas oferir per recollir-los al sortir de la clínica. El dia anterior això ja et neguitejava. Et veies agafant a coll el nounat, mentre els pares recollien el que tenien a l’habitació. De fet havies estat neguitosa tot el temps d’espera del naixement del teu nét.

A la teva època, quan estaves de dotze setmanes, deies que estaves de tres mesos, i era just llavors quan ho començaves a dir als parents més propers. Ara ja ens participen l’embaràs a les quatre setmanes, i més endavant, quan diuen el número ics de setmanes, et quedes amb cara astorada i el teu esforç mental es nota d’una hora lluny; tot i que t’havien ensenyat les ecografies, has patit fins el moment del part i has quedat tranquil·la en veure a la clínica que el nadó estava bé de tot.

El teu primer nét, doncs, era perfecte, i tenies moltes ganes de tornar a estar amb ell. Et preocupava el trasllat de l’endemà, tenir el menut als teus braços i poder ajudar.

Era ple hivern, havies comprat una caputxa i unes polaines fent una escapada a la botiga del barri. Allà vas explicar a la dependenta que havia de ser tot suau i de bona qualitat, i li vas dir la mida del cap del petit i la llargada de les cames, que havies memoritzat. “Cap problema! És de la primera mida”, va dir ella. Naturalment, era de la primera mida, estaves uns mica atabalada i no se t’havia acudit. Vas trobar molt maca la noia que t’havia despatxat –tot ho trobaves ideal– i vas sortir de pressa cap a casa.

El teu marit ja havia arribat, perquè li havies dit que s’organitzés per sortir d’hora de la feina i anar junts a recollir els fills a l’hospital. Ell et va demanar: “Abans pregunta-ho a ells, perquè potser volen anar sols”. Allò et va contrariar: “Si no vols acompanyar-me ja hi aniré sola”, li vas respondre i, rondinant, vas anar amb aires d’incompresa a la teva habitació.

Quan vas arribar a la clínica, l’habitació era plena de les amigues de la mare i et va semblar que faltaria oxigen perquè respirés bé al nadó. Vas veure el teu nét als braços de qui sap qui, i no podies evitar de malpensar: “A veure si a sobre aquesta té un bon refredat i li encomanarà al menut!”.

Et vas adonar que no era el moment d’oferir la roba que havies comprat i vas mirar el rellotge; era tota una incògnita saber el moment de preguntar si volien que els acompanyéssiu.

El teu rellotge no s’aturava. Ara totes les amigues reien i deien el que els semblava del nom que li havien posat. La mare de la criatura et mirava de reüll. Sabia que tu l’havies trobat molt estrany, fins i tot, l’havies buscat al santoral i, quan l’hi vas trobar, t’hi vas conformar. Però estaves una mica contrariada, perquè esperaves que li posessin el teu nom.

Finalment les amigues se’n van anar, i va arribar el teu fill; era el moment de fer la teva proposta: “El pare i jo us recollirem demà i us acompanyarem a casa”. Ells van ser clars: “No cal, volem fer-ho els tres junts”.

I tu insistint: “Anireu molt carregats... si teniu plantes i obsequis... si no tindreu mans... si jo faré el que em digueu!”.

El teu fill va ser pacient: “Que bé, moltes gràcies! Emporta’t avui aquestes plantes i ja les recollirem quan puguem. Aquesta d’aquí ens han dit que necessita molta aigua...”.

A tu no se’t va acudir res més que treure la robeta nova: “Teniu aquesta caputxa i les polaines, us faran falta!”.

El matrimoni es miraven estranyats, el nadó es va posar a plorar i a tocar el pit de la mare i tu amb l’obsequi a la mà...

El teu fill ho va acabar: “Mamà, deixa-ho aquí a l’armari, si et plau. No sé si ens farà falta, com que anem amb cotxe...”.

Finalment, has trobat les claus al lloc més amagat de la teva bossa, has obert el pany de casa teva, estàs molt empipada, i abans de començar la conversa amb el teu marit, l’has avisat: “No em diguis ‘ja t’ho deia jo’!”.

Menys mal que tens un home que t’ha escoltat. Si no, encara donaries voltes a aquest primer disgust!»

Un enllaç en el parlem del paper dels avis: http://www.youtube.com/watch?v=-Qjvu0wE4rk

Afrontar amb comprensió i bona voluntat aquest rol nou, encara que a vegades ens haguem de mossegar la llengua o empassar-nos alguna decepció, és un objectiu que requereix reflexió i saber preveure aquests canvis que ens aniran sorgint al ser avis i àvies.

Som avis, Editorial La Butxaca