Senzillament, gràcies!

"No és el martell el que deixa polides les pedres, sinó l’aigua amb la seva dansa i cançó"

Rabindranath Tagore

Era l’11 de novembre de l’any 2009 i jo escrivia sobre la constància de la gota d’aigua que va polint la pedra. En Carles Capdevila m’havia conegut entrevistant-me al seu programa Eduqueu les criatures de Catalunya Ràdio, arran de la publicació del meu llibre Qui mana aquí, editat per Pòrtic del Grup 62. Em fa il·lusió deixar-vos l’enllaç d’inici del blog del Criatures “La convivència, un trencaclosques”.

Així iniciava, doncs, la primera entrada del blog responent a la petició de l’estimat Carles Capdevila al seu projecte personal de fer blogs que tractessin temes per a pares. Ell ho va titular: “Criatures.cat. El club de pares i mares catalans” i ens va donar unes targetes a un grupet de dones que el vam secundar.

Els seus blogs van passar a formar part dels blogs del diari Ara –del qual va ser el primer director en Carles– a partir del 27 de novembre de l’any 2010. La quantitat de bloguers en diferents temàtiques es va anar ampliant. Cal destacar que els blogs del Criatures guanyadors dels Premis Blogs Catalunya, que atorga l'associació STIC.CAT van ser els de la companya Alba Padró per “Som la llet” i el meu, “La convivència, un trencaclosques”. Fou una gran satisfacció, la veritat, com també ho és haver-me estrenat a l’inici i tancar aquesta etapa, quan també pleguen tots els blogs.

Durant aquests quinze anys m’he trobat molt acollida per tot l’equip de Criatures pel que fa als blogs. Com també estic molt agraïda per fer-me participar amb diversos temes d’orientació familiar en el suplement de paper.

Ha estat una tasca molt maca i he après molt de tots. No ho dic per compliment. Em moriré aprenent perquè m’agrada l’estudi, l’observació, escoltar i canviar de parer quan convé. Potser aquesta flexibilitat m’ha ajudat a anar-me adaptant als canvis, com faré ara que no podré enviar cap post a l’adreça electrònica del Criatures. Tot i això, intentaré anar endavant sempre escrivint sobre el que m’apassiona perquè m’agraden tots els temes educatius, per això soc mestra, mare, àvia i aviat besàvia.

Ha estat un privilegi la comunicació que he viscut amb mares i pares. Hem pogut fer amistat no només virtual, per comentaris de les entrades del blog, sinó també personal. L’assistència a la presentació dels meus llibres i les converses posteriors han creat vincles forts. Són ben forts, ja que hi ha hagut reciprocitat en l’objectiu de millorar la convivència de tots plegats i anar encaixant les peces del trencaclosques amb actitud positiva i amb paciència, com la petita gota d’aigua. Cal afegir-hi com diria el nostre estimat “Capde”: “I ... amb bon humor!".

Amb agraïment

M’acomiado de tots vosaltres amb el cor ple d’agraïment i amb el desig d’una bona convivència. Una bona convivència que es manifesti amb mostres d’afecte pels nostres i amb el testimoni de mares i pares que comprenen els seus fills. Mostres d’afecte que donen seguretat i comprensió i no oblidem mai que, per comprendre, haurem de calçar les sabates dels fills, siguin de la mida que siguin. Quan calcin el 40, recordem que viure i educar és una aventura interessant!

A la ja citada entrevista d’”Eduqueu les criatures”, Carles Capdevila em va preguntar per què recolzava l’autoritat en el prestigi personal. Li vaig respondre el que segueixo pensant. El prestigi es guanya amb l’actitud de començar i recomençar cada dia amb ganes de millorar personalment, després d’acceptar les nostres qualitats i mancances. Aquesta actitud anima els fills a alliberar-se de defectes que minven la seva llibertat. I la llibertat per decidir i fer el que s’ha de fer s’aprèn amb les vivències de la família i de l’entorn.

Si volem ser millors mares i pares i tenir ascendent vers els fills, hem de viure els valors que volem que facin seus i els visquin amb iniciativa i llibertat. Malament aniríem si demanéssim als fills que estudiessin mentre ens queixéssim tot el dia de la feina o, amb un altre exemple, voler que reconeguin les seves faltes de respecte i nosaltres no dir mai un: “perdona, m’he equivocat”.

Penso que no cal que us escrigui res més, revisem les entrades del blog en què trobarem de tot i força per “ensenyar a viure per aprendre a conviure”. Per les xarxes i en algun acte cultural ens anirem trobant. Fa molts anys que ens coneixem i jo agraeixo l’oportunitat de reflexionar sobre el trencaclosques de la convivència amb tots vosaltres, lectors, amb l’equip del Criatures i tot gràcies a Carles Capdevila.

Carles Capdevila, gran mestre. Tu sí que vas deixar petjada. Sempre t’estaré agraïda!