Criatures 26/05/2019

Disponibilitat d'avis de mestres

Victòria Cardona
5 min
Jo mateixa segons Pilarín Bayés

Disponibilitat d’avis i de mestres

“ ... també comprenc que res del que afecta l’home no es compta ni es mesura. La veritable extensió no es copsa amb els ulls sinó amb l’esperit”.

Antoine de Saint-Exupéry

Avui us he deixat per emmarcar el post el dibuix que em va fer la Pilarín Bayés, a la Plaça de Catalunya el dia de Sant Jordi de l’any 2015, on es va presentar el Premi Pilarín Bayés de contes d’escolars de Primària, editat per Editorial Mediterrània. Un estudi que vaig fer conjuntament amb el grup d’Infermeria de Sant Joan de Déu (GIEES).

Us he extret algunes de les meves conclusions i apunts d’opinions dels nens i nenes. És interessant perquè són ben autèntiques, així com la bona disposició dels mestres de les nostres escoles per animar a la creació dels contes.

Comencem:

He trobat un conte d’un nen del Cicle mitjà en què una ambulància ha de recollir, en una gran superfície comercial, una àvia extenuada d’anar a fer la compra de la mà de la néta petita que tot d’una s’escapa; quan la troben, l’àvia esgotada pel patiment d’haver perdut la seva menuda i del cansament de la setma­na es desmaia. Aquest relat m’ha impulsat a fer una reflexió que ens serveixi a tots plegats, a mi la prime­ra, perquè sóc àvia.

L’esperit de servei i la disponibilitat dels avis és tan potent que alguna vegada ho passen malament. Es parla, des del punt de vista mèdic, de la síndrome de “l’àvia esclava”. L’àvia que només procura pels fills, que no s’atreveix a dir que està esgotada per l’excés de responsabilitats en què es troba immersa i que no es queixa, perquè té por de no ser útil. Final­ment, per aquesta circumstància acaba emmalaltint, perquè no sap o no vol demanar ajuda. Són dades extretes d’un estudi efectuat al Consultori de Linyola (Pla d’Urgell) i presentat al Congrés de la Societat Es­panyola de Medicina de Família i Comunitària, cele­brat a Madrid el gener del 2009, on es diu que el 42% de les àvies que tenen cura dels seus néts, mentre els seus fills treballen, pateixen ansietat i estrès, i te­nen sentiments de frustració.

És possible que l’estrès succeeixi perquè les àvies acullen els néts perquè els fills tinguin un temps de descans, tenen experiència i s’ofereixen per tenir-ne cura. I què passa?, que els costa més refer-se del neguit acumulat, a causa de la seva edat i moltes ho­res esmerçades, de no dormir bé a les nits o patir quan els infants tenen febre. L’àvia ho fa i s’esgota sense ni adonar-se’n, perquè es troba útil, i no gosa explicar-ho als fills per la preocupació de deixar de veure el seu estimat nét si no la necessitessin.

Es fa palès que l’àvia o l’avi que té cura d’una cria­tura no ho fa creient-se esclava ni esclau de ningú. Tampoc l’avi és un burn-out (cremat), com en diuen ara. Això sí, l’avi d’avui es crema i es deixa esprémer com una llimona perquè estima. També perquè esti­ma la seva feina, es deixa esprémer un mestre per animar la curiositat intel·lectual de l’alumne i col·labora en activitats “extres” com les del premi dels contes il·lustrats per Pilarín Bayés.

És un exemple de com els professors ajuden a po­tenciar les qualitats dels seus alumnes: imaginació, creativitat, observació i amor a les lletres. Aquest amor a les lletres, concretat en la lectura i l’escriptu­ra, és el més important de dur a terme a l’escola. Fins i tot, m’atreveixo a dir que ni que fos l’única matèria a Primària, ja en tindrien prou per formar escolars. Quan els nens estan avesats a la lectura i a l’escriptu­ra tenen més facilitat i interès per l’estudi, i tots els altres coneixements s’assimilen sols.

Tot escoltant els nens d’escoles de Primària ens hem adonat que ells no veuen cap aspecte de sofri­ment o negatiu dels seus avis, encara que les estadístiques ens indiquin el contrari. En la majoria de contes, els veuen sempre positius i optimistes: “Una gran tempesta d’estiu va fer malbé la collita dels avis. L’àvia estava trista. L’endemà, el meu avi, a primera hora del matí, va venir amb terra i noves plantes per deixar-ho tot una altra vegada com estava i ens vam engrescar tots a plantar”.

I és que el tracte continuat que tenen avui amb els avis dóna, als nens i nenes, una visió total de la ma­nera de ser d’ells. Faig un petit apunt per destacar la diferència de com es viu ara la relació d’avis i néts amb els avis de la dècada dels seixanta. Ens diu un nen: “Com cada diumenge vaig anar a casa dels avis, però aquell diumenge va ser especial...”.

Aquest “com cada diumenge”, que sovinteja en molts contes que he llegit, m’ha recordat les visites dels nens a casa dels avis, a ciutat, la dècada dels sei­xanta. L’avi, assegut al sofà de casa o a la taula del despatx, mentre l’àvia estava sola a la cuina fent el dinar o feinejant per la casa. L’avi tenia al davant un nét ben empolainat i clenxinat, que li donava la mà amb tanta cerimònia i respecte que, fins i tot, a algun avi li deien de vostè. I quan l’àvia anava a casa dels néts (l’avi no hi anava, oficialment era el proveïdor dels diners), obria la bossa per donar caramels i s’asseia només per preguntar i fer una mica de conversa. Tot això ha canviat. Ara els néts saluden els avis amb tota confiança i s’instal·len a casa d’ells com si fossin fills seus. I els avis d’ara van a casa dels néts per ajudar. S’arremanguen i banyen els petits, donen sopars, es queden nits de vetlla perquè els pa­res joves surtin i es distreguin. I els néts no els perden el respecte, com es podria pensar, senzillament, els tenen confiança. El que no ha canviat és l’emoció dels avis de tots els temps.

I a mi em va enriquir molt llegir molts contes de nens de les escoles de Catalunya perquè vaig verificar que els néts també estimen molt als seus avis... com els nostres néts ens estimen als que tenim ja el privilegi de ser avis i de ser mestres!

stats