Cal donar encàrrec..?

Cal donar encàrrec..? - Sí, per ensenyar a viure. “El treball ajuda sempre. Treballar no és realitzar el què un s’imaginava; és descobrir el què un porta a dins” . Boris Pasternak Si a l’entrada anterior del bloc parlàvem de tenir unes pautes i autoritat a casa –fonamentada en el prestigi i en l’ascendent- en aquesta reflexió us vull parlar dels beneficis que comporta que els nostres fills tinguin l’encàrrec d’alguna tasca adequada a la seva edat. El primer benefici és el de la millora personal, el segon aprendre a cooperar i el tercer el valor de l’agraïment ben importants avui i sempre. Es descobreix el valor de l’agraïment ja que els pares poden manifestar alegria quan es fan les tasques atorgades i els fills veuen una actitud positiva. Aquesta capacitat participativa, que anem infonent en la criatura o en l’adolescent el motiva a tenir sempre una bona disposició per reconèixer que forma part de la família. També l’ajuda a pensar en els altres per recolzar quan n’hi ha necessitat o demanar ell mateix ajut. Tots necessitem de la cooperació. Un exemple senzill el trobem en el llibre de “Robinson Crusoe”. Robinson, nàufrag, arriba el moment en que necessita la cooperació d’un salvatge fugitiu a qui salva, és el seu criat Diumenge. Necessita companyia per no morir embogit o de soledat. En una xerrada per pares i mares d’escola infantil, una mare va comentar que el seu nen d’un any i mig, quan li canviaven el bolquer, l’agafava i anava tot sol a llançar-lo al cubell de les escombraries; desitjava compartir amb els altres assistents del col·loqui aquest èxit; era una manera de fomentar la participació del petit i de poder-li agrair el que feia. El que vaig trobar més simpàtic d’aquesta anècdota va ser que, quan vaig tornar a la mateixa escola al cap de dos mesos per tractar un altra tema, altres pares havien copiat la iniciativa i n’estaven molt cofois.

Hem de saber donar, però també hem de saber rebre.

Si pare i mare s’acostumen a rebre ajuda, podran donar les gràcies i no es queixaran de la poca participació familiar. No féssim com aquell i aquella que es passejaven pel passadís de casa rondinant: −“Pobre de mi quan pateixo i que poc em queixo”. Tenir la responsabilitat de l’encàrrec ajuda a nivell personal al creixement personal dels fills.

A casa tenim a l’abast moltes ocasions per fer-los col·laborar, des de coses materials per contribuir al bon ordre de la casa, com podrien ser anar a comprar aliments, recollir la cuina, repartir la brossa i el paper en els contenidors, endreçar els armaris, etc., fins a d’altres que contribueixen més a la seva sensibilitat i a la bondat, com ara ocupar-se de jugar amb un germà petit, explicar-li contes, fer companyia a un avi malalt... Els nostres fills es preparen, alhora, per la sociabilitat i el treball en equip.

En definitiva, els ensenyem a viure.

Una altra experiència viscuda que dóna bons resultats i que és útil per incitar la iniciativa i la il·lusió dels fills, és la de reunir-se per fer el repartiment de tasques, i que quedi escrit en un cartell a qui s’adjudica cada cosa, inclosos la mare i el pare. Mensualment, es revisa i es fan els canvis oportuns. Per exemple, l’encàrrec de recollir la cuina no és igual que el de prendre nota de qui telefona, o el d’anar a comprar o bé llogar una pel·lícula pel diumenge no és igual que baixar les escombraries fent una recollida selectiva, per tant, s’ha de fer de manera que tots tinguin els seus torns i que no els hi resulti feixuc. Em sembla que alguns encàrrecs es poden fer entre dos o ser rotatius. És molt important, a l’hora de repartir els encàrrecs, conèixer bé el caràcter i la manera de ser de cadascú i tenir en compte la seva edat; hem d’observar profundament l’un i l’altre. Conec un nen molt actiu que compleix molt bé quan a d’anar a comprar a una botiga lluny de casa. Sé d’una nena, entusiasta de l’ordenador, que és l’encarregada de fer la comanda de la llar a través d’Internet al supermercat del seu barri. Tots els pares sabem per pròpia experiència que fem més de pressa la feina, però també és un fet que, per educar, s’ha de tenir paciència i saber esperar. Els bons resultats, en alguna ocasió, no són immediats pels adults però si pels nens que participen activament a la llar i milloren. Fixem-nos, per finalitzar aquestes idees en aquestes expressions, són el tipus de frases que motiven a infants i adolescents i son senzillament estimulants per “ajudar a casa”: −“Tu pots fer-ho, n’estic segur”. −“Et felicito pel que has fet”. −“Quina alegria que m’has donat!”. −“Si necessites que t’ajudi, digues-m’ho!”. He començat aquest post amb una frase de Pasternak que ens parla de dos punts fonamentals pel creixement del nostre fill: 1.- Deixar que tinguin iniciatives i les duguin a terme, saber esperar i tenir paciència.

2.- Descobrir noves capacitats en els infants i joves per saber-les potenciar.

Nota: El proper dimarts, 12 de febrer aniré a l’1h. del migdia a l’entrevista que em fa Oriol Carreras al programa “Som aquí” del Canal Terrassa Vallès. Desprès ja la penjaré al facebook, si voleu em podeu demanar amistat. Voleu posar m'agrada al post i també a la dreta a sota de la meva foto? Gràcies!!!