TRINITAT GILBERT

A les 11, a casa. ¿Com pactem l’hora de tornada?

Quan els adolescents comencen a sortir amb els amics al carrer hi ha un pacte que, d’entrada, cal complir: l’hora de tornada

Com hem de pactar amb els fills l'hora de tornada a casa? Zoom

Quan arriba el dia que els fills volen sortir amb els amics al carrer, el concepte estrella en educació, els límits, pren una nova força. A partir d’aquí hi ha altres condicionants, lligats amb la seguretat, i que impliquen l’edat, les amistats i l’entorn. Però, sigui com sigui, el pacte sobre l’hora de tornada ha de ser clar i diàfan. I cal complir-lo perquè per això s’ha acordat.

Per al pedagog Xavier Ureta, l’entorn on se sortirà és important per decidir entre els pares i els fills l’hora de tornar a casa. “No és el mateix sortir en una gran conurbació, on a ningú se li escapa la inseguretat que s’hi concentra, que en una vila mitjana o en un poble”, diu. Segons el lloc, doncs, “el nivell de control i els límits necessàriament han de ser diferents per a cada situació”, opina el pedagog.

Però encara hi ha altres premisses que les famílies han de saber: “Quines són les amistats que freqüenten, on es reuneixen o quines són les activitats habituals”, diu Ureta. En una relació entre pares i fills en què el diàleg és fluid, preguntar obertament “Amb qui vas?” o “Què fareu?” no hauria de ser difícil. De fet, les preguntes són necessàries per establir “els límits horaris i els criteris de control, però sempre pensant en la seguretat més que no pas en la fiscalització pura i dura”.

I, malgrat tot això, què passa quan els horaris establerts no es compleixen? Quan, en comptes de les 11 de la nit, l’hora de tornada és a les 12? Per al pedagog Xavier Ureta, és “un abús a la confiança dipositada”, i és així com les famílies ho han de tractar. Tant és així, que també afegeix que, quan passa, “els fills han d’acceptar les conseqüències de l’errada”.

En una relació entre pares i fills en què el diàleg és fluid, preguntar obertament “Amb qui vas?” o “Què fareu?” no hauria de ser difícil

Malgrat això, l’errada, cal valorar-la. Una cosa és que passi habitualment, i una altra, que hagi passat una vegada. “Quan el fill ha demostrat reiteradament que no s’hi pot confiar, caldria començar amb horaris més restrictius”, diu el pedagog, que afegeix que les famílies els han de dir obertament que s’han de tornar a guanyar la confiança perduda. “També els han de remarcar el tema de la seguretat, i han d’anar generant aquesta confiança mútua amb paciència, perquè es poden donar situacions tenses, en les quals caldrà mantenir els criteris amb molta fermesa, sense perdre l’estima i la comprensió”.

Les sortides nocturnes dels fills obliguen a establir noves normes Zoom

Les sortides nocturnes dels fills obliguen a establir noves normes / Getty

Per la seva banda, la pedagoga Alicia Linares Roger, vocal de la junta de govern del Col·legi de Pedagogia de Catalunya, remarca que la clau per pactar l’hora de tornada a casa entre els pares i els fills és negociar. “Com que una negociació és un diàleg, cal que l’adolescent tingui l’espai per poder exposar el seu plantejament, és a dir, on va, amb qui va, com pensa anar-hi i tornar-ne i quina és la seva proposta d’hora de tornada”. Al seu torn, “l’adult hi haurà de donar el seu parer, recordar les normes familiars”.

NORMES PACTADES

La pedagoga sosté que les famílies han de tenir establertes “unes petites normes” que regeixen les circumstàncies familiars i que tenen en compte la maduresa de l’adolescent. “Aquestes normes s’han d’anar construint a mesura que es van produint les primeres sortides dels fills”, diu Linares, que n’afegeix exemples: “Pactar zones on es pot moure el fill sense necessitat de comentar-ho explícitament; horaris límit habituals ja pactats en els quals l’adolescent sàpiga que es pot moure; maneres de tornar a casa; trucades o missatges pactats per saber que tot va bé; conèixer sempre la companyia i tenir el telèfon de les persones amb qui seran”.

El cas és que “tota norma o límit ha de tenir la seva explicació de cara a l’adolescent”. I, malgrat això, “de vegades no hi estaran d’acord, però les famílies han de ser capaces d’explicar-los els motius, dir-los que els estimen” i que la voluntat és que vagin fent passos per aconseguir més llibertat de manera progressiva a mesura que vagin madurant.

Si, malgrat les explicacions, els pactes acordats s’incompleixen, per a la pedagoga, la primera recomanació és recordar que són adolescents. I després, l’endemà, “tornar a obrir el diàleg i dir-los que no han acomplert el que havien establert, i que només si compleixen els compromisos els pares podran dipositar-hi més confiança”, diu la vocal del Col·legi de Pedagogia de Catalunya. A canvi, també cal “felicitar-los de manera explícita quan els fills compleixen el que s’ha convingut”.

Per acabar, la pedagoga conclou que tant la negociació sobre l’hora de tornada a casa com qualsevol altra “tenen com a base una bona comunicació i, alhora, una relació de confiança amb els adolescents”. Aquesta situació no es crea d’un dia per l’altre, sinó que “s’ha de construir des que són ben petits”. Per això, “tenir espais de diàleg i el canal de comunicació obert amb els fills des que són petits és essencial”. A partir d’aquí, segons les edats, es poden anar fent diferents negociacions, perquè “quan arribin les primeres sortides sols les famílies estaran entrenades sobre com tenir el diàleg necessari”.

Cal felicitar-los de manera explícita quan els fills compleixen el que s’ha convingut

I quan surten, amb l’hora ben negociada, el millor consell per als pares és que s’acomiadin dels fills desitjant-los que s’ho passin bé, i recordant-los que estan disponibles per a qualsevol ajuda que necessitin. En el seu interior, “els pares patiran per si estaran bé, per si sabran gestionar les situacions amb què es trobaran i un llarg etcètera”, reconeix Alicia Linares Roger. Però el que els han de dir de paraula és: “Passeu-vos-ho bé”.