Fa uns mesos vaig escriure sobre un aspecte que admiro de Finlàndia: el fet que tingui la mitjana més alta de l’OCDE d’adults que es formen i creixen personalment al llarg de la vida. Algunes persones han valorat molt positivament aquesta dada i altres m’han fet saber que el model finlandès no els mereix cap crèdit, ja que es tracta d’un país amb una taxa elevada de suïcidis -tot i haver davallat últimament-, alcoholisme i altres flagells socials. Per mi, aquestes dades no resten valor a una qüestió que considero imprescindible i que pot ser molt beneficiosa per a individus i societat. D’altra banda, les causes d’aquest tipus de problemàtiques són múltiples i complexes i no es redueixen a l’alt nivell d’exigència del sistema educatiu del país nòrdic. El nostre índex de suïcidis és més baix que el finlandès -tot i haver augmentat-, però també tenim flagells socials diversos, hàbits de vida malsans, una democràcia més aviat penosa, estils de govern que toleren la corrupció i consenten que quedi impune, o un percentatge preocupant d’infants que viuen sota el llindar de la pobresa, i aquí m’aturo.
No entraré en l’anàlisi sociològica, perquè on vull anar a parar és a qüestionar un costum molt estès que personalment em desagrada i socialment també considero un flagell. Consisteix a buscar algun defecte que invalidi o desmereixi les virtuts de persones, països, iniciatives o projectes que destaquen per la seva excel·lència en algun àmbit. Passa sovint que quan algú lloa alguna persona o alguna cosa, algú altre en diu algun penjament que ho contraresta. És un esport molt practicat i ens fa més mal que bé perquè ens desposseeix de referents que puguin convertir-se en impulsos de millora. La imitació és un poderós factor d’aprenentatge, i el que admirem és susceptible de ser imitat. Però si només pot ser admirat i imitat el que és impecable, no podrem admirar ni imitar mai res perquè no hi ha res que sigui perfecte.
Hi ha dues maneres molt diferents d’anar per la vida. Una és mirant què fan bé els altres per aprendre’n i millorar. L’altra és mirant què fan malament per desestimar el que fan bé. Així ja no ens cal admirar res ni fer res més que criticar. Jo em decanto per la primera i recomano que la practiquem i la fomentem en els nostres fills.
