"No vull que em robin les cares dels meus fills"
L'il·lustrador Daniel Farràs-Berdejo comparteix dibuixos al seu compte d'Instagram, Papamtomàquet, sobre els reptes de ser un pare implicat
BarcelonaTots els pares són maldestres? Daniel Farràs-Berdejo defensa que no. Arriba amb un tomàquet i una llimona tatuats al braç, que simbolitzen els seus fills i són els protagonistes de Papamtomàquet, el seu compte d'Instagram on comparteix il·lustracions sobre els reptes de ser un pare implicat.
“El compte neix d’un grup de paternitat on em vaig apuntar quan vam saber que tindríem una criatura”, explica. Allà va descobrir que els dubtes i les pors sobre ser pare eren compartits per altres homes, contràriament a l'estereotip del pare com una figura còmica o incompetent. “Hi havia un munt de qüestions que jo no havia vist enlloc”, recorda. El seu objectiu és trencar amb els tòpics: “A la cultura popular, la figura del pare és un sapastre com Homer Simpson. Hosti, no. Hi ha pares que tenim ganes de fer-ho bé”.
En només dos mesos, Papamtomàquet va superar els dos mil seguidors. “Des del principi va haver-hi molt de caliu; homes i dones m’escrivien missatges”, celebra. Les seves il·lustracions combinen reflexions personals, escenes quotidianes i alguna recomanació. Tot sota una mateixa idea: celebrar la paternitat conscient i activa. Tot i que el seu públic majoritari són dones, en Daniel insisteix a interpel·lar els homes per normalitzar la implicació dels pares sense heroïtzar-la.
La paternitat li ha canviat la vida i li ha esmolat la mirada: “Un cop et poses les ulleres [de la paternitat], veus les coses diferents. Prens decisions sense mirar-te el melic, tens tota una família”. Descriu aquesta experiència com “una muntanya russa”: hi ha parts "més tristes i de frustració", però sobretot "moments de felicitat absoluta". Per viure’ls, però, cal prioritzar, una cosa que no sempre és compatible amb les expectatives del món laboral. “L’empresa vol que tu hi dediquis un munt d’hores extres i que, com que ets un home, les vulguis fer perquè la feina és molt important per a tu”. Però no sempre és així. Ell mateix relata com va deixar la feina, després de veure’s relegat a un càrrec que no li corresponia per haver defensat els seus drets associats a la criança.
Aquesta visió contrasta amb la dels pares d'abans. "Em passo el dia fora de casa treballant i després arribo i està tot fet, i l'únic que haig de fer és alliçonar una mica els meus fills o jugar i ser el bo de la pel·lícula", ironitza en Daniel. "De la generació dels meus pares a la meva hi ha un canvi molt gran d'estil de vida i d'expectatives. Sabem que ni ens farem rics ni tindrem segones residències. La part professional no és tan important i ens centrem més en la família". Què ha canviat des d’aleshores? Abans, els rols de gènere estipulaven "el que havien de fer un pare i una mare amb els seus fills", mentre que ara "tenim tantíssima informació que cal prendre moltes més decisions".
Ser pare també li ha obert la porta a una altra masculinitat més “tova”, que dista dels cànons patriarcals tradicionals. “La paternitat és la millor de les excuses per ser una persona cuidadora i tendra”, sosté. A diferència dels seus amics de tota la vida, amb qui li costa parlar de paternitat, el contacte amb altres pares li ha permès connectar emocionalment amb altres homes: “La paternitat m’ha ajudat a conèixer homes també des d’aquest vessant. [...] Ens podem relacionar amb els altres pares des de la tendresa, podem parlar d’emocions.”
La manca de referents positius és un altre obstacle, especialment en la ficció, on domina la figura del pare absent. En aquest sentit, destaca personatges com Guido, el pare de La vita è bella, i l’entrenador del Barça, Hansi Flick, de qui destaca que va deixar de treballar per cuidar la seva dona i que tracta els jugadors del Barça amb cura i com un pare.
Per preservar la intimitat dels seus fills, en Daniel fa servir els dibuixos de tomàquet i de llimona. “Anar deixant informació dels teus fills a les xarxes, fins al punt que a vegades hi ha gent que pot saber a quina escola van els nens, em sembla superperillós”. En aquest sentit, relata una experiència reveladora que va tenir fa poc: Zara va llançar una línia de roba amb un estampat molt similar als seus tomàquets i llimones. Tot i que l'empresa no va respondre als intents de contacte del Daniel, després de fer un vídeo en què denunciava la situació, la companyia ho va qualificar de "casualitat". En qualsevol cas, en Daniel ho té clar: "Si publico aquestes imatges és perquè no vull que em robin les cares dels meus fills", explica.
