L’EXPLORADOR REPRIMIT

Jo vull anar a l’institut

Llegeixo que el departament d’Educació posarà en marxa una vintena de nous instituts escola, que inclouen infantil, primària i secundària obligatòria. És una bona notícia, tot i que els arguments que es donen em recorden velles reflexions i veig com es va conformant una nova moda educativa. Es diu, per exemple, que aquesta fórmula redueix l’absentisme i l’abandonament a l’ESO, sense fer esment que potser el que passa és que la secundària tendeix a abandonar el seu alumnat. També s’argumenta que és una bona manera d’abordar la complexitat educativa, sense fer referència al fet que bona part dels nostres adolescents no encaixen en la rigidesa de la secundària. I els eterns conservadors parlen de tornar a la primària de fins a vuitè d’EGB.

Quan l’any 1980 escrivia el llibre 'Psicologia del preadolescent', tot just quan l’adolescència començava a ser socialment obligatòria, constatava que els 14 anys no marcaven res. Era una situació evolutiva intermèdia, sotmesa a la incertesa vital aguditzada pel final o el canvi d’escola. Per això, es va proposar una etapa educativa de quatre anys per a tota l’adolescència, dividida en dos cicles que permetin ajustar els ritmes del desenvolupament (el que teòricament seria l’ESO). Quan arriba la seva implantació, batallem per fer possible tenir escoles de primària amb ESO i que les escoles d’ESO, a l’acollir la nova població, incorporin lògiques educatives dels últims cursos (de 7è i 8è) de les escoles bàsiques. Només l’escola privada ho podrà fer. L’educació pública suportarà un patró uniforme -la separació als 12 anys- i en molt pocs casos la psicopedagogia de primària arribarà a impregnar la secundària. No es va permetre que cada territori cerqués la fórmula organitzativa més adequada.

Ni era ni és cert que el millor per a tothom sigui fer tota l’escolarització a la mateixa escola, per molt que tranquil·litzi els pares. Era i és cert que l’ESO pot estar perfectament separada, ser diferent, però ha de tenir una organització pensada per a les transicions i ser una veritable escola adolescent. El cicle adolescent d’una escola no pot ser una proposta de més primària. L’adolescència sempre és una lluita per abandonar la infantesa (inclosa l’escola) i necessita, també, una escola que els permeti ser diferents, demostrar que ho saben tot, que podem estar tranquils perquè ja controlen.