Tornar a Lisboa

Aprofitant un d'aquests corredors verds que ens regalen de tant en tant les autoritats, em trobo a la ciutat on sempre he volgut tornar. I és que hi ha indrets que se t'aferren a la pell de tal manera que mai en fas prou, per molts cops que els visitis. Així, mig de broma, ja fa anys que vaig dient als meus, els que encara farien l'esforç de buscar-me si em perdés: "Si un bon dia us faig falta i no em trobeu, és que soc a Lisboa".

El motiu d'aquest enamorament és d'aquells que es fa difícil d'explicar amb concreció, i potser aquesta impossibilitat d'acotar-lo el fa encara més perdurable i intens. Lisboa és la ciutat ideal per badar, per tombar sense destí concret, mesurant el ritme de les passes. Tota ella està dissenyada per tastar-la a ritme pausat, i si comets l'error d'anar massa esperitat, de voler beure-te-la d'un sol glop, la ciutat et castiga amb una d'aquestes pujades costerudes tan seves. Tot i que és un càstig amable, com tot el que et trobes aquí. Quan ja no pots pujar més i et sembla que l'empedrat de la voravia t'aferra els turmells, un mirador amagat et dona la benvinguda, fent d'aixopluc. Assegut a la pedra, tot i ser incapaç de distingir la desembocadura del Tajo i l'oceà Atlàntic, et deixes assedegar de blau, el de l'aigua de mar i el del cel clar, i somies en expedicions transoceàniques sense moure't de lloc i amb una cervesa ben freda a la mà.

Hi ha moltes més coses, esclar. La roba estesa als balcons, l'olor de sardines, el tramvia 28 que tot i pujar les costes feixuc sembla que t'empaiti vagis on vagis, el vinho verde, les façanes pintades de rajoles amb patrons impossibles, reflectint el sol del matí, el bacalhao a bràs, l'ombra de Pessoa i Saramago en cadascuna de les llibreries, els pastissos dolços com la mel, l'amabilitat dels seus habitants i el to melós del seu castellà quan t'indiquen com arribar a l'indret que estàs cercant. I, sobretot, la complicitat que trobes de la gent cap al teu "rapacinho", aquest que amb tres mesos ja rondava per aquests carrers aferrat a sa mare, amb dos anys va fer les seves primeres passes aquí i que ara, amb quinze anys, en sec s'atura a mig carrer i ben sorprès et diu "papa, que curiós, aquest lloc em sona molt".