La pitjor pel·li del món
“Fill meu, noto que t’estic perdent”. La frase sembla tràgica, però no ho és tant. La faig servir mentre faig pessigolles a l’adolescent mut del meu costat, assegurant-me, de passada, que encara viu amb mi. No cal dir que he de remoure-li els auriculars perquè m’escolti, la qual cosa sempre comporta que rondini i m’engegui a pastar fang. Sí, ja sé que és llei de vida i que m’hi he d’avesar, però, acostumat a tota una vida de xerrameca inesgotable, he de reconèixer que l’adaptació és complicada. Però no em queixo. Per sort, encara tenim alguns rituals comuns entre pare i fill que apaivaguen la meva condició de pare pesat i paparra. Passions encara compartides com l’assassinat de Kennedy, les partides de ping-pong a vida o mort, els monòlegs de Ricky Gervais i les cançons d’Abba.
De totes maneres, si em féssiu escollir quin és el vincle més sòlid entre el meu tarannà boomer i el seu esperit postmil·lennial, aquest seria veure pel·lícules plegats. No hi ha cosa que ens guixi tan bé les esquerdes generacionals com una bona sessió de cinema casolà. Suposo que deu ser cosa de l’ADN, però ens fan riure les mateixes coses: l’humor poca-solta i irreverent, les històries de perdedors sapastres i descerebrats o qualsevol film de sèrie B, d’aquells que de tan dolents acaben sent boníssims.
Ara bé, fins i tot aquí, en aquest oasi cinèfil tan guaridor, també trobo que cada cop ens costa més entendre’ns. I és que d’un temps cap aquí la tria de la pel·lícula segueix una trama tan previsible com els arguments de les teen movies. S’inicia amb una proposta entusiasta d’un clàssic que ell descarta per carrincló i antic. A continuació, ell contraataca amb una història de zombis i adolescents, d’aquelles en què costa saber qui dels dos es comporta de manera més estúpida i inversemblant. I així ens passem l’estona, amb un estira-i-arronsa que acaba consumint més temps que el visionat en si. És esgotador, sobretot perquè gairebé sempre acaba guanyant ell.
I no penseu malament, no és que em refiï del seu criteri, és que no suporto mirar una pel·li i de cua d’ull anar espiant-lo contínuament per veure si l’he encertat. I, sobretot, perquè ara mateix, només per poder tenir-lo tan a propet, aferradet a la falda, soc capaç d’empassar-me la pitjor pel·lícula del món.
