Tot el seu potencial

Em diuen uns pares que estan preocupats perquè la seva filla de set anys no vol fer segons quines coses. Pensen que no s’atreveix a fer-les perquè té por de fer-les malament, i que d’aquesta manera s’està limitant, no està desenvolupant tot el seu potencial. Sento sovint aquest tipus de discurs, “desenvolupar tot el potencial” dels nens. Em fa una mica de por.

Per començar, ¿qui determina quin és el potencial de cadascú? Jo soc metge (no gaire bo) i escriptor (bastant normalet). No he guanyat el premi Nobel de medicina, ni el de literatura, ni soc catedràtic de pediatria ni de filologia. A més, no soc pilot d’avió, ni futbolista, ni toco cap instrument musical, ni soc cuiner televisiu, ni cantant, ni enginyer de camins, ni capo de la màfia, ni veterinari. ¿Jo tenia tots aquests potencials i no els he desenvolupat? Sospito que molts potencials senzillament no els he tingut mai; que jo, mai de la vida hauria arribat a ser cantant, pintor, futbolista, ballarí o premi Nobel. D’altres, potser sí; potser hauria arribat a ser enginyer, biòleg, taxista o professor. Però no vaig voler. I no em faria cap gràcia que vingués ara algú a ajudar-me a fer coses que no m’agraden, que penso que faré malament, que no m’interessen o que simplement no em dona la gana.

La primera pregunta per als pares ha de ser, doncs: “¿Realment la seva filla vol fer una cosa, té dificultats i els ha demanat ajuda per aconseguir-ho? ¿O simplement no vol fer-la?” Quan jo era petit, hi havia nens que “no servien per estudiar”. Sí, ja sé que no és convenient posar etiquetes als nens, i que potser alguns d’aquells nens haurien pogut estudiar amb altres mètodes o amb millors professors. Però per a molts era, almenys, una etiqueta alliberadora: “No és culpa meva, simplement soc així, i ja no cal que continuï fent una cosa que no m’agrada per arribar a una universitat on no vull anar i on, de tota manera, probablement no arribaré mai; puc buscar un ofici que m’agradi i me’n surti bé”. Però fa molt que no sento aquesta etiqueta; ara tots els nens “són llestos, però no s’esforcen”, que també és una etiqueta, però una etiqueta tremendament angoixant. Algú ha decidit que tots els nens tenen tots els potencials, i l’obligació de desenvolupar-los; i si no ho fan són uns mandrosos, i tenim el dret de pressionar-los fins que ho facin.