08/08/2020

El ritual

2 min

El meu adolescent predilecte fa dues setmanes que és a Catalunya i, tot i que m’agradaria dir que aquests dies li han canviat la cara, se’m fa difícil assegurar-ho: gairebé no la veig. La seva vida social és tan intensa des que ha arribat que com a molt el veiem fugisserament a l’hora de sopar, quan arriba rebentat i amb poques ganes de xerrar. No és d’estranyar: acostumat com està als cels grisos i el clima trampós d’Anglaterra, ara surfeja les temperatures tropicals i el sol mediterrani a temps complet amb una mascareta negra més gruixuda que el seu cobrellit.

No pateixo pas. No se’l veu gaire amoïnat per la calor i cada dia té una amiga o amic a qui retrobar; quan no és el Víctor és l’Abril o l’Aitana o la Lara o la Jana, tot de cares familiars que, amb una mica de sort, veig d’esquitllèbit des del balcó amb dos o tres pams d’alçada afegits i veus més greus i apersonades. Fa un parell d’anys encara pujaven a saludar-me però enguany ja m’he mentalitzat que estan massa ocupats fent tiktoks i stories per haver d’aguantar les bromes pesades d’un boomer avorrit.

Des d’una distància prudencial, però, m’adono que aquests dies el meu fill és feliç. Potser és que cada cop que ve es converteix en el vincle que torna a aplegar companys d’infantesa que ja fan camins diferents. I si hi ha una prova evident d’aquest rol tan entranyable és el seu ritual, el que repeteixen cada estiu. Em sap greu revelar-lo, però no puc evitar que em toqui el cor. Vet aquí:

En Pol, en Rafel, el Pau i ell, el primer dia que es retroben fan una excursió ben curiosa. Caminen tres quilòmetres sota el bat de sol per arribar a la seva escola de primària. Allà, entre els barracons que dotze anys més tard encara no s’han reformat, passegen els ulls pels racons que coneixen tan bé: el patí que s’inundava cada cop que plovia, els murals mig esborrats pel sol, el pinar on amagaven els seus tresors, els carretons amb els quals s’estimbaven fent carreres suïcides. Riuen i recorden malifetes i baralles amb enemics d’altres classes, antics companys que no han vist mai més i mestres que els van ensenyar amb paciència a ser bona gent. Una estona després, atipats de records, se’n tornen xino-xano a la ciutat, deixant el passat enrere i amb tot el futur al davant, disposats a menjar-se el món.

stats