FAMÍLIES... PARLEM-NE

Per què sempre ens anticipem?

Amb la idea que no tenim temps, que cal resoldre totes les situacions amb el màxim de rapidesa i eficàcia, en molts moments ens anticipem a les necessitats de les criatures i adolescents i també als seus possibles desitjos. És normal que la canalla s’adapti al ritme adult i acabi assumint que, d’una manera o una altra, els donarem la resposta a qualsevol situació. Si, a més, hi afegim que “ho fem de manera més eficaç, més ràpida i amb menys riscos perquè tot funcioni millor”, ja no cal que es preocupin.

Tenint present aquesta premissa, aniria bé que analitzem per què després no ens agrada que siguin poc responsables. ¿No deu ser perquè de mica en mica els hem obert el camí de la passivitat? Si hi posem certa perspectiva, veurem que des de nadons, quan van descobrint l’entorn proper, senten la necessitat de participar i per això és freqüent sentir que diuen: “Ja soc gran. Deixa-m’ho fer!”

De fet, el problema és la mirada adulta, exigent i impacient, i que no tolera situacions que valorem com a incorrectes: samarretes al revés, sabates canviades de peu o roba poc apropiada. Davant d’això, sorgeix la mirada protectora: “Deixa que t’ajudi”. “Així no”. Actituds que no deixen un espai d’aprenentatge a les criatures i que, sobretot, afavoreixen que vagin adquirint una actitud de més passivitat que, posteriorment, ens posarem a criticar.

La canalla veu que és molt interessant que les persones adultes resolguin la situació i l’actitud que van generant acaba sent d’exigència i de traspàs de responsabilitats: “No m’he apuntat els deures, truques a...” “No m’has dit que...”, i reiteradament demanen a la família que faci alguna acció per poder resoldre el seu problema. Fins i tot ens trobem amb adolescents que s’obliden materials, deures o esmorzars i que demanen a la família que els portin al centre per evitar patir ells les conseqüències del seu oblit. Per no parlar del fet que, tot sovint, acaben culpabilitzant els seus adults de referència si no han arribat a temps, no han tingut a punt el material o altres situacions que per una manca de responsabilitat o desorganització no han controlat.

Per no arribar a aquest punt cal que els donem confiança, i per això és important deixar espai i donar-los autonomia, perquè, progressivament, sàpiguen valorar la importància de cada situació i resoldre les seves responsabilitats.