El que es perd a secundària

Tinc els fills a primària i treballo a secundària. M’és fàcil fer comparacions i teories. Una conclusió que tinc molt clara és sobre la predisposició de les famílies. A primària trobes pares i mares molt implicats en qualsevol activitat que organitzi el centre. Algunes escoles també ho potencien, perquè tenen comprovat que això millora la relació entre mestres, alumnes i família, com un tot que va junt en l’apassionant món de l’aprenentatge.

Evidentment que també hi ha problemes, però tot plegat s’envolta d’una passió inspiradora que fa difícil que els nens es perdin pel camí. A primària, en teoria, s’aprèn el més important: a llegir i escriure, i les quatre grans operacions matemàtiques. S’aprenen fins i tot valors que s’haurien de treballar a casa. Respecte, amor, generositat. Què passa, doncs, a secundària, que es desdibuixa tot?

Entre segon i tercer d’ESO es perd la màgia, no només dels alumnes. Ells entren en una etapa de transformació, molts veuen la part lletja de la vida que els pares els havien amagat. Les prioritats canvien, dràsticament. Segueixen aprenent, però en alguns casos decideixen que les lliçons s’imparteixen fora dels instituts. La cultura del carrer i els seus problemes. La pertinença a un grup, el que sigui, i fer-se l’home o la dona abans d’hora.

Els pares també perden bona part d’aquella implicació, potser perquè es pensen que ja no cal o potser per cansament. Als pares sempre se’ls necessita, també per fer costat en les decisions acadèmiques. Per què algunes famílies no responen o no estan a l’altura? L’experiència em diu, mirant a costat i costat, que un bon alumne de primària es pot enfonsar i perdre’s a secundària si pares i professors no hi estem al darrere. Veig molts alumnes tristos i segurament no saben que transmeten aquest sentiment. Els veig que necessiten més abraçades i menys mòbils nous.

Fins que no són més grans no tenen clar què volen ser. De moment els seus somnis són materials, superficials, i per això acumulen hores passives de cadira com si els títols acadèmics els donessin a canvi d’aguantar amb paciència sis hores de classe al dia. I és que més d’un alumne d’ESO pensa que l’institut és només una trampa, una presó de la qual no podran escapar fins que facin els setze anys. I estan convençuts que, després, ja començarà la vida.