Voldria estimar la ‘x’

Un dia a la setmana, ve la neta adolescent a dinar i es queda a la tarda. Són estones en què, més enllà de comprovar que se sent estimada, parla i puc escoltar i aprendre. Dos dies després de les vacances de Nadal em va tocar fer equacions. Un curiós profe de mates va tenir la genial idea de posar 25 equacions a resoldre, com a deures, per al dia següent. Ja vaig veure que, més enllà de la poca motivació disponible, era impossible no equivocar-se en els procediments sentint cançons d’Operación Triunfo, oblidant l’escola del matí. Em vaig prestar al socors.

L’acollida i l’escolta, enmig de la desolació matemàtica, ens van permetre posar atenció a les x, al - que passava a ser + quan es movia i a la multiplicació que esdevenia divisió. A la tercera ja va sorgir allò de “avi, lo pillo, lo pillo...! ”. Descobert que podia, va aparèixer la satisfacció relativa, la felicitat de sentir que se’n sap i resistir fins a la vint-i-cinc ni que fos per mantenir l’endemà la seva imatge de bona escolar. Per dins, jo anava interrogant-me. ¿Quantes companyes seves deuen tenir a casa un avi disponible que s’enrecordi de les equacions? Per què s’acaben odiant les matemàtiques? ¿Quantes topades estúpides amb els aprenentatges es necessiten per consolidar un fracàs? La neta volia estimar la x i, per un dia, continuaria al seu costat.

Han passat els dies i m’hauré de posar a repassar. Ara venen les de segon grau! ¿Com estendrem l’estima fràgil de la x a la y? Intento descobrir si a classe parlen de la relació entre les formulacions matemàtiques i la vida. No transcriuré les respostes. M’assabento, però, que han fet un examen “competencial” i “ningú ho ha fet bé”: “He aprovat de miracle”. Per dins, ara, em desespero. Estic a punt d’oferir-me per anar a la seva classe i ajudar-los a descobrir com, a la seva vida de cada dia, han de saber formular adequadament els interrogants, les dificultats o els problemes. Saber identificar les incògnites i les informacions disponibles, saber trobar una seqüència per arribar a les solucions. Fer-los descobrir que aquell garbuix de signes és una representació de la realitat. Parlar d’intrigues de sèries que només es resolen pensant matemàticament, d’alguna de les seves relacions amoroses, en les quals hi ha moltes incògnites, més d’un triangle d’afectes, odis i Instagrams en joc.