Notícies amables

Un dels plaers més nostrats de la societat anglesa és el mític Sunday paper, aquest diari generós en metratge que té prou teca per distreure’t tot el sant dia mentre mires per la finestra com plou. A les seves pàgines hi pots trobar de tot: articles d’opinió, reportatges, entrevistes, especials de cuina o ressenyes culturals per a totes les edats. La meva debilitat, però, són les que es podrien definir com a notícies amables, una mena de petit antídot a l’allau de calamitats i desgràcies que omplen cada dia els mitjans de comunicació.

Acostumen a ser històries simpàtiques de curta volada i majoritàriament amb algun animaló com a protagonista. L’altre dia, per exemple, en vaig llegir una de ben simptomàtica. Es tractava d’una mare coreana que, tot traginant un marrec de pocs mesos en un vol transoceànic, tan bon punt va pujar a l’avió va repartir entre tots els passatgers uns taps per a les orelles com a regal per ajudar-los a tenir un vol més agradable. No cal dir que l’article valorava aquesta iniciativa com una manera simpàtica i divertida d’alleugerir l’estrès que generen els plors d’un nadó en un vol de llarga durada.

A mi, en canvi, no em va fer ni punyetera gràcia. I és que si hi ha una cosa que em fa sortir de polleguera són aquestes mirades d’odi gens dissimulades que reps quan puges a un avió amb un nen a coll. Aquests cretins que es giren amb cara de pomes agres quan el teu patufet es queixa de mal d’orelles i que acostumen a ser els mateixos que es passen el viatge xisclant com hooligans i demanant cerveses com si fossin en un after.

Mai he pogut entendre la tolerància que tenim cap a l’actitud impresentable dels adults amb una suposada capacitat de raciocini i, en canvi, la poca empatia cap a nens petits que, deixant de banda casos extrems de precocitat, encara no poden ser conscients del seu comportament. Ho sento però no, aquesta dona coreana, amb el seu gest suposadament simpàtic, acaba de crear un precedent molt perillós per a tots els pares i mares. I és que prou feina tenim a apaivagar l’energia dels nostres belluguets en un espai tancat -com és un avió- per també haver-nos de preocupar pels adults amnèsics que ja no recorden els temps no sempre tan llunyans en què ells també marranejaven als espais públics i tothom s’havia d’aguantar.