30/05/2020

Perdoneu, però algú ho havia de dir

2 min

Si un dia de vent intens sortim al carrer i ens cau un test al cap i ens deixa baldats podrem catalogar aquest fet lamentable de moltes maneres, però no el batejarem mai com una oportunitat que ens regala la vida.

Afirmem això perquè hi ha qui proclama que hem de viure l’actual pandèmia del coronavirus com una oportunitat, que podrem canviar moltes coses de la nostra manera de viure al món. Potser sí o potser no. Si penses que potser no, ho has de dir amb la boca petita perquè, si no, t’acusen de pessimista i, si ets del ram de l’educació, això és imperdonable. Un educador, com els antics escoltes, xiula i somriu davant les dificultats.

Si volem treure algun profit del que estem patint aquests dies, ens cal fer una anàlisi freda i a certa distància, perquè ningú no pot escriure un bon poema sobre un atac de pedra quan l’està patint. El que toca en primera instància és el silenci, un silenci prenyat de sentit, però silenci.

Després cal dir les coses pel seu nom. La pandèmia que patim és una catàstrofe que fa que no puguem acomiadar-nos de la gent que es mor ni rebre els nouvinguts. Una catàstrofe que afecta un punt central de l’acció educativa: la proximitat, la capacitat d’acaronar, d’escoltar sense tenir por que si t’estosseguen hagis de dutxar-te... Sobre la proximitat construïm l’edifici educatiu i ara aquest edifici està compromès.

¿Ens calia aquesta pandèmia per saber que vivim en una societat que no és equitativa ni decent? ¿Les tecnologies poden substituir les classes presencials? Si hem de fer classes amb grups petits mentre els altres es queden a casa, ¿les famílies podran fer de mestres? ¿La crisi econòmica no caurà, com acostuma a passar, sobre les classes desafavorides? ¿De debò ens calia tot això per entendre que havíem de fer alguna cosa? Veiem les imatges de les criatures mortes a les platges i continuem vivint sense gaire vergonya. ¿Algú ens pot assegurar que ara sí, que ara hem entès la fragilitat humana?

¿Com compartirem les lliçons del nostre present a través d’una pantalla? Costa d’imaginar i la imaginació sempre precedeix la realitat. Malgrat tot, ho haurem d’intentar, perquè davant nostre continuem tenint criatures que ens necessiten i d’aquest compromís sorgeix el nostre optimisme, però tot al seu temps. Segur que ens en sortirem. El problema rau en saber què perdrem pel camí.

stats