Mares de sucre
Surto amb el cor sacsejat després de veure l’obra de teatre Mare de sucre, escrita i dirigida per Clàudia Cedó i interpretada per un equip d’actrius i actors extraordinaris. L’obra explica la història de la Cloe, una noia amb discapacitat intel·lectual que vol ser mare, i les dificultats vitals i legals amb què topa. Mare de sucre em fa pensar en mi, en les tantes i tantes vegades que m’he sentit una progenitora nefasta i en com, alhora, ningú abans de ser-ho em va fer qüestionar si jo seria bona progenitora. Ningú m’ho va prohibir. Com diu el programa de mà, tothom et diu que sí, que ho faràs bé, “llavors tires endavant i descobreixes que en realitat la bona mare no existeix. Que al final cadascuna és la mare que és, i ja està”. El sentit d’aquesta columna que té els deu anys a tocar resumit en una frase.
Però no tothom ho fa bé. Moltes de les ferides de la infantesa que tanta gent arrossega venen de la família primera, d’aquest primer vincle que s’estableix a partir del dolor, la desatenció, de l’error i l’horror. La família pot ser la primera presó, la primera cambra de tortura. Quan això passa i es detecta, el mal ja està fet. Es pot reparar, però el petit menor d’edat a càrrec (MEC) ha passat per un infern que ningú desitjaria.
L’obra de teatre ens fa preguntes que no tenen una resposta fàcil. Ens qüestiona qui és apte per a ser progenitora o progenitor. I qui atorga aquesta autorització. De qui és el cos que vol ser progenitora. I si la llibertat de viure aquest cos, de viure’l amb plenitud, ha d’estar capada pel vel que tan bé resumeix la protagonista en el seu crit: “No som àngels! Tenim ganes de follar!”. Perquè el desig políticament incorrecte de la Cloe també va lligat a un altre desig políticament incorrecte: la sexualitat. A Com si fos ahir, la sèrie on participo a l’equip de guió, ho hem plantejat arran del personatge de l’Héctor, un noi amb discapacitat intel·lectual, i com el seu desig sexual genera incomoditat en els que l’envolten. No, no són àngels. Són persones. I caldria parlar amb naturalitat de tot el que necessiten perquè puguin dur una vida digna, la que vulguin. I si el que volen és tenir fills, establir què cal, establir si pot ser o no pot ser. Parlar-ne sense que se’ns sacsegi el cor. Fer-ho possible.
