Classe d’emocions

Al segon cicle d’ESO i al batxillerat, cada vegada s’ensenya menys literatura. L’obsessió per la utilitat del coneixement entesa, d’una manera absurda, com la clau per trobar feina i cobrar un sou, ha fet que les assignatures es vagin adaptant a l’objectiu submís de formar treballadors, assalariats de la gran màquina del món. La renúncia és ben evident a les proves de selectivitat de llengua i literatura. De literatura només en tenen el nom, perquè les proves només van de comprensió de textos i de gramàtica.

De vegades tinc la impressió que una classe en què es parla de literatura és com una mena de territori de resistència pel que fa a l’educació en valors i la reflexió sobre l’ànima humana. Suposo que hi ha professors que també tenen aquesta impressió fent filosofia o història de l’art. Els adults separem sovint la vida professional de la privada, però per als adolescents el centre d’ensenyament és un laboratori de vida. Pels passadissos experimenten els primers petons; viuen els seus temors i amors, el seu desconcert, els desenganys, els dubtes. Per això és bo que hi hagi un punt d’enllaç entre el caos emotiu de l’adolescència i l’aprenentatge més o menys endreçat. I aquest enllaç pot ser una classe de filosofia, d’art o de literatura on es parli de la vida, el sexe, la gelosia, el desengany, la solitud, la inseguretat i tantes altres coses que els preocupen. I encara més si, a més de llegir textos, els en fem escriure, pas per pas, assegurant bé el tema i l’argument, l’estructura, el punt de vista, etc. Perquè així endrecen vivències, experiències i obsessions. Aprenen a convertir en literatura -sovint amb l’estratègia de disfressar els fets reals i crear personatges fantàstics- el divorci dels pares, la mort dels avis, els desenganys amorosos i les pors.

Des de la literatura, guanyen en seguretat i en comprensió d’ells mateixos. La literatura, i més encara si sabem obrir-la als mites de sempre, que s’expressa en forma d’art, música, cinema o sèrie de televisió, els permet entendre millor el món de les emocions. I sense que els professors fem de psicòlegs, que no ens correspon.

Cal treure la literatura d’aquest racó que ocupa ara en el currículum. Però resulta imprescindible que el temari abandoni l’historicisme, el repàs de la vida i miracles dels autors, i se centri en els temes, en els mites i en les emocions.