L’impuls de llançar coses
Recordo perfectament un professor que ens llançava l’esborrador quan anava a primària. I també guixos. No oblidaré mai com un dia el director va córrer pel passadís de la sala d’actes i li va clavar una plantofada a un alumne que segurament feia tonteries. Recordo episodis de por, rectitud extrema i càstigs col·lectius. Parlo dels anys vuitanta, no pas de l’escola de Franco, encara que suposo que en determinats centres escolars “de prestigi” encara es mantenien determinades maneres de fer.
Com a professor, en canvi, només he vist alumnes que llançaven objectes de tota mena contra altres companys, i alguns contra professors. Això també és significatiu dels signes dels temps. Sempre m’ha inquietat aquesta necessitat humana de llançar el primer que trobes a l’abast davant una situació frustrant.
Sense anar més lluny, l’altre dia, mentre feia guàrdia al pati, els alumnes d’ESO s’avorrien perquè per a molts esmorzar no és una prioritat ni un costum. Però de sobte van trobar una pilota mig abandonada i, com si fossin un ramat desbocat, van practicar una mena de futbol total farcit de desenes de cames que intentaven xutar alhora aquella esfera cap a qualsevol racó. Els professors vam fer mans i mànigues per recuperar el control i vam recollir la pilota perquè segur que algú hauria pres mal. Com que es van quedar amb un pam de nas, van començar a llançar tot el que van trobar per terra, com llavors de xiprers, branques, llaunes buides i restes d’entrepà, per convertir el pati en una mena de batalla campal. Per sort ho vam aturar de seguida, però em va semblar que llançar-se objectes els divertia molt.
És curiós que un fet similar, encara que dut a l’extrem, va passar a la festa major de Sabadell. Segons vaig llegir als mitjans de comunicació, una de les nits, després d’un concert, es van arribar a barallar unes cinc-centes persones llançant-se tota mena d’objectes, sobretot ampolles de vidre. La policia hi va haver d’intervenir per aturar els aldarulls i va fer detencions. La curiositat em va dur a mirar alguns vídeos que els mateixos implicats en la baralla van enregistrar amb el mòbil i em vaig adonar que la majoria eren molt joves. Reien i cridaven, i si no eren potencialment alumnes meus, segur que no feia gaires cursos que van abandonar les aules.
