Si estimes la teva àvia, no la matis

En els meus temps de publicitari vaig fer campanyes sobre les caques de gos, els cotxes aparcats a les voreres, el reciclatge, la sida, l’assetjament sexual, la gràcia d’anar a peu i el perill de les distraccions al volant. Ara les administracions fan cada cop menys campanyes cíviques. La crisi dels mitjans convencionals les ha fet gairebé desaparèixer. Ara surt el president del govern d’Espanya i fa un discurs que el gruix de la gent jove segur que no ha seguit. Queda a les nostres mans parlar amb els nostres fills i sermonejar-los sobre els perills de reunir-se amb els amics. Veig, en una plaça que tinc a tocar de casa, a la vora d’un institut, un munt d’adolescents que, a l’hora del pati -als de batxillerat els deixen sortir del centre-, fan el que han fet sempre: jeure a terra, algunes noies amb el cap còmodament instal·lat sobre la panxa d’un company, i xerrar animadament, i ajuntar els caparrons per mirar un mòbil, i riure, i picar de mans, i tot això amb la mascareta al coll.

Als nostres fills els ha tocat la pandèmia en un moment de la vida en què renunciar a la vida social, al grup i a l’alegria és renunciar gairebé a tot. La por, a més, no és cap argument per fer-los canviar, perquè se senten estalvis. De fet, fer por no és mai una bona estratègia publicitària. Exagerar, o fer trampes amb els conceptes, com faig en el títol d’aquest article, tampoc. L’he posat perquè el llegiu, però seria un pèssim eslògan. Val més raonar i convèncer. I ho tenim complicat. L’única raó per al canvi d’actitud és la solidaritat.

En una coneguda campanya sobre la sida, hi havia una parella al llit. De sobte, apareixia un altre noi. I després una noia, i un altre noi, i un altre, i més noies, i més nois, fins que allò semblava un antic hospital de pobres amb els malalts, amb cara d’espantats, arrenglerats a terra. La imatge també és potent per entendre què passa amb el covid-19. Quan el grup de l’institut fa petar la xerrada a la plaça, també hi són presents, encara que no els vegin, els amics de cadascú, els pares de cadascú, els avis i rebesavis, els oncles i els professors. Trobo que les administracions haurien de saber explicar, a les xarxes socials i a través dels mitjans que segueixen els més joves, que han de fer un esforç una mica més generós que de costum: no ho han de fer per ells, sinó pels seus avis i, en general, pels seus amics i parents de risc.