L’estimulació dels nadons

Fa molts anys vaig llegir un estudi suposadament científic en què un grup d’embarassades havia estat exposat regularment, mitjançant uns altaveus subjectats amb un cinturó, a una música de violí especialment dissenyada per assemblar-se a la forma com les mares parlen amb el seus nadons (aquelles frases amb veu aguda i una cantarella característica que apareixen a totes les cultures humanes i que els estudiosos han anomenat motherese, la llengua de les mares).

Els nens que havien estat estimulats d’aquesta manera havien començat a caminar, deien els investigadors, dues setmanes abans que els del grup control. No vaig entendre aquesta obsessió per enganxar altaveus a la panxa, com si el fetus no pogués sentir res sense altaveus. No vaig entendre per què una música de violí que imitava la veu d’una mare, i no pas una veu de mare de veritat. Per què, en lloc de l’enregistrament d’una veu de mare desconeguda, no se li deia a l’embarassada que parlés? Però, un moment, si instintivament totes les mares poden parlar el motherese, fent servir el to, la cantarella i el ritme més adequats per ajudar al desenvolupament dels cervells infantils, què ens fa pensar que no poden, també instintivament, dedicar el temps necessari a fer-ho? No podríem deixar les mares en pau, i que parlin quan vulguin i com vulguin, si és que volen?

“Però havien caminat dues setmanes més aviat, eren més intel·ligents!” No. Per estudiar a Harvard o per treballar a la NASA, ningú li demanarà a quina edat va caminar. L’edat per començar a caminar és molt variable i una diferència de mesos no té cap relació amb la intel·ligència ni amb la posterior habilitat motriu (si hi hagués relació, els periodistes esportius dedicarien hores a discutir a quina edat va començar a caminar cada futbolista... Però no té cap importància; els que van caminar més aviat no ho fan millor ni més de pressa). A més, en aquell estudi eren les mateixes mares (i no un jutge imparcial) les que deien a quina edat començava a caminar cada nen. Una transició tan gradual, un moment tan difícil de definir... No és estrany que, després de passar l’embaràs sentint una música especial amb uns altaveus especials, que un expert t’ha dit que serveixen per estimular el cervell, una mare il·lusionada digui “ja camina!” quan una altra només diria “sembla que ja s’aguanta una mica”.